L’Obra Completa (volum 12): “El vent de la marina”


 El vent de la marina

(El viatge del Dofí Rialler, L’home de gregal, Una quarta a babord)

La Galera, 2000

 

Pròleg de M.A. Gardella a El vent de la marina

Aquest volum, El vent de la marina, aplega tres títols: L’home de gregal, Una quarta a babord i El viatge del Dofí Rialler. Josep Vallverdú, un home de les terres de ponent, dela Catalunya més continental, escriu del mar i de la seva gent i ho fa com un expert coneixedor, com qui n’ha sentit la seducció misteriosa i irresistible.

Però és que realment Josep Vallverdú coneix el mar i l’estima. L’atzar va voler que la seva vida quedés estretament unida a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà, el seu cor és una mica ganxó, una mica empordanès i mariner; és per això que els seus relats fan flaire de salabror i tenen un fresc alè de marinada. Els termes que utilitza són precisos: mastelers, quadernes, amures, portaleres; ens parla d’onades de llom dur, de tifons i de calmes; bots, xalupes, vaixells patrullers, goletes, navilis, fins i tot algun submarí, solquen les aventures d’aquest llibre; i amb ells fem cap a illes meravelloses i ignotes, o bé a d’altres velles conegudes: Mallorca, Menorca. El  Mediterrani es desplega en aquestes pàgines: Grècia, Itàlia; mariners savis o murris com els que encara es poden trobar en el moll d’alguna població marinera de la nostra costa; però també hi ha oceans i pirates, corsaris anglesos, rudes o refinats, aventurers mítics, dames d’excepcional bellesa… com en les més belles faules de tresors i de sirenes.

Perquè al costat de l’experiència directa del mar, Vallverdú hi aporta la seva experiència de lector, un lector seduït per L’Illa del Tresor de R. L. Stevenson, l’única illa del món que coneix quasi tothom, però que no surt en cap mapa; també hi trobem algun aspecte que ens recorda Joseph Conrad, tant Vallverdú com Conrad construeixen les seves ficcions a partir d’un canemàs de valors ètics… I naturalment, essent Josep Vallverdú un profund coneixedor de la cultura clàssica, percebem el rerefons de l’empremta d’Homer i de l’aventura arquetípica: L’Odissea, el viatge del retorn, l’heroi de la divina astúcia. En L’home de gregal, Paolo, el protagonista, posseeix una illa que, en realitat, és un paradís i en aquest paradís, com a contrapunt compensador, hi ha una fosca caverna, un laberint de Midos: la caverna dels Ciclops. També l’Illa del Tresor, tal i com apareix en la novel·la El viatge del Dofí Rialler, és una illa-paradís, punt de confluència que marcarà el destí del jove matrimoni Jim i Marion Hawkins. En els relats de Josep Vallverdú les illes representen enclavaments de felicitat, els ports de certesa en la vida humana, i el mar en la seva immensitat canviant, voluble o monòtona, representa la vida en tots els seus aspectes, de vegades insondables; el vaixell és el temps i l’espai que el destí ha donat a cadascú de nosaltres. Els llibres d’aventures per mar no són res més que una àmplia metàfora de la vida dels homes i de les dones.

Però, a diferència de les tragèdies clàssiques, en l’obra de Josep Vallverdú res no s’encamina cap a la tristesa o la infelicitat, els déus són sempre favorables als bons. La bondat impregna l’estructura mateixa dels relats i testimonia el caràcter del seu autor; per això aquestes aventures narrades tan magistralment són com un antídot contra la lletjor física i moral que el nostre món es complau a mostrar amb massa insistència en el cinema i la televisió. Els adolescents, i també els adults, tenen accés a partir d’aquestes lectures a un món de bellesa i de bondat, i això és absolutament impagable. És una bondat no exempta d’ironia -per posar només un exemple: el relat “Uniforme de gala” d’Una quarta a babord, on l’humor resol una situació que bé hauria pogut acabar en tragèdia; una bondat que no ignora pas els replecs més íntims de l’ànima humana, que impregna fins i tot els episodis de guerra i de violència, que, en definitiva, reconeix la maldat i la malícia, però que és capaç de transformar-les en respecte, solidaritat, companyonia o amor.

El vent de la marina és un vent favorable, d’aquells que inflen les veles i ens duen a bon port. Durant el viatge, com en els vells, bells relats, el lector se submergeix en un món d’aventura. Sense ni adonar-se’n viu tràfecs i emocions. Les pàgines es fonen sota els seus ulls i quan tanca el llibre pensa: “Tant de bo el volum fos més gruixut!” Perquè Josep Vallverdú és un mestre del relat i condueix amb una ferma suavitat el timó de les naus dels seus llibres.

Ens agradaria concloure aquesta breu introducció amb unes paraules d’Homer,  pertanyen al poema èpic L’Odissea, al cant XXIV, l’episodi d’Ulisses i Laertes: “Foraster, realment has fet cap a la terra que cerques.”

Àngels Gardella

 

 

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta