L’home dels gats


 

L’home dels gats

Josep Vallverdú

La Galera, 1972
(Llista d’honor del Premi CCEI, 1973)

Escrita l’any 1972, aquesta novel.la destinada a un públic jove només podia haver estat obra d’algú que conegués de prop la duresa de la vida a muntanya i el caràcter aspre d’uns terrenys muntanyencs arrapats a una terra en què la supervivència exigia una lluita violenta i poc agraïda.

És evident que les coses han canviat força. Molts dels pobles com aquest Torlac, tan ben descrit, s’han despoblat del tot o bé han millorat sensiblement gràcies als camacus que, procedents d’atrafegades ciutats, han reactivat els gremis de la construcció amb la reedificació de cases mig enrunades. O n’han aixecat de noves, a l’estil del país, si els arquitectes han estat prou sensibles, o han construït mansions que recorden exòtiques postals tiroleses, si els amos han imposat la fatxenderia i el mal gust del diner.

Vint-i-cinc anys endarrera, aquests reductes tan mal comunicats i pitjor servits en aspectes fonamentals –sanitari, escolar, per exemple- eren habitats pels últims éssers que es resistien a fugir cap al pla esperant un miracle que els ajudés a solucionar els seus problemes. Les velles i asmàtiques camionetes com la d’en Manuel –en deien “rúbies”, si es reforçaven amb fusta- han deixat pas a vehicles tot terreny que ara circulen pels camins de sempre, millorats, o per d’altres de nous en perfectes condicions, sobretot si poden portar a espectaculars pistes d’esquí.

Felip, el misteriós home dels gats, s’obre camí a Torlac amb el treball manual. I, només afegint-hi una gran tenacitat, serà capaç de canviar la vida del poble en el camí de la solidaritat i la confiança. Però això només ho aconseguirà donant la cara i demostrant en cada moment que és més llest, més decidit, més desinteressat i, sobretot, més fort que els altres. Ni quan es presenta una situació límit, amb una vida humana en joc, no voldrà recórrer a la seva superioritat intel.lectual i econòmica perquè, si bé enlluernaria els vilatants, mai més no hi podria coincidir en pla d’igualtat. Així, presenta batalla amb les mateixes armes, que serà l’única manera de merèixer allò que pretén guanyar des del primer moment: el respecte i l’amistat dels altres.

Es tracta, potser, d’una novel.la ecologista avant la lettre, al marge de sensibleries i sense fer el llepafils a l’hora d’exposar la lluita constant de l’home per adaptar-se a la terra. Si bé en Felip té un feble pels gats, i pateix i s’indigna quan comprova que la vella Ragussa –una bruixa remeiera- és capaç d’escapçar-los la cua per a les seves pràctiques, no dubta a integrar-se en la persecució del senglar ni a abatre un arbre per fer llenya. I té el cap prou clar per no deixar-se influir per la superstició d’uns veïns que confien encara en solucions barates de beuratges màgics i imposicions de mans, ans s’esforça per traslladar el ferit a un hospital que ell sap que està dotat de mitjans tècnics i científics moderns.

En Felip, que junt amb el paisatge és l’autèntic protagonista d’aquest llibre, no és de cap de les maneres l’àngel simbòlic que podria deixar el record benefactor del seu pas per fondre’s i desaparèixer després, enllestida la seva obra. No. En Felip, procedent de la terra baixa, influeix decidídament en aquell poblet de muntanya amb la seva presència i, sobretot, amb la seva permanència. I només guanyant-se el respecte dels adults pot esdevenir un mestre per als més joves, en Marc, un minyó tancat i difícil com tants d’altres que no podrien mostrar el seu potencial si algú no els sabés donar confiança i seguretat.

Una novel.la d’aventures dura i atractiva, que es manté tan àgil com quan es va publicar, escrita amb la marca de fàbrica d’un Josep Vallverdú sempre en primera línia i en plena forma. I amb un final esperançador, que és l’única i lògica concessió que es permeten els escriptors que fan dels llibres per a nois i noies una eina per a engrescar-los a llegir amb naturalitat.

Les extraordinàries il.lustracions d’en Riera Rojas, el gran dibuixant recentment desaparegut, s’adeqüen perfectament a la duresa de l’ambient i de l’acció

Joaquim Carbó (URC, 8 – hivern, 1993)

2 Respostes a “L’home dels gats”

  1. Molt bò el llibre

  2. Fran Vidal 3 febrer 2013 a 11:04 #

    El llibre és fascinant i molt ben escrit

Deixa una resposta