Desmudat i a les golfes


Desmudat i a les gtolfes
(Un infant als anys trenta)

Josep Vallverdú
Proa, 2000

 

Desmudat i a les golfes tanca una curiosa trilogia formada per Vagó de tercera (1996) i per Garbinada i ponent (1998). Són sens dubte els llibres més personals de Josep Vallverdú, que, amb un sentit singular respecte de la tradició memorialística ha anat reculant en ziga-zaga cap al passat. Si a Vagó de tercera desgrana les experiències de joventut i a Garbinada i ponent el viatge cap a la maduresa, en el volum que ara presentem l’escriptor lleidatà ens acosta als seus anys d’infantesa -en què viu “desmudat i a les golfes”, és a dir lluny de les incomoditats de la vida social i abstret en un món propi que aviat trobarà una escapatòria en la literatura i les arts plàstiques… Aquell infant somiador és el narrador vigorós i ciutadà exemplar que l’any 2000 ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

Pròleg a Desmudat i a les golfes de Josep Vallverdú, per Vidal Vidal:

Sempre seràs un tastolletes, li vaticinava el seu pare a l’autor d’aquest llibre. El pronòstic s’acomplirà. Amb el temps, Josep Vallverdú esdevindrà un escriptor completíssim en tots els registres, conservarà l’afecció ben matinera a les arts plàstiques i l’horticultura, destacarà com a referent cívic –i fins polític, sovint contra la pròpia voluntat, que preferiria la discreció i l’anonimat creador-, sobresortirà com a professor i conferenciant, temptejarà la historiografia i el teatre… En fi, més polifacètic que no pròpiament tastaolletes, que és la diferència entre dedicació sovint obstinada, disciplinada i simple caprici més o menys temporal, sense cap mena d’objectiu o finalitat productiva.

Vallverdú produirà molt, des de llibres a mestratges. Mai, però, abandonarà aquell seu tan personal toc entre distanciat i distingit, sempre correcte, oxfordià, l’epítet que ben aviat li van adjudicar els col.legues generacionals. En aquestes pàgines que segueixen l’home de Lleida, com també se l’arribaria a conèixer en els cercles esmentats,  ens dóna la clau del seu caràcter reservat, gairebé solitari, d’algú que ja des de ben menut troba gust a distreure’s sol, reclòs a casa o vagarejant per l’hort, observant el món o entretenint-se amb qualsevol cosa. Desmudat i a les golfes, és un títol, bellíssim, que respon a una activitat vital, a una activitat quasi eremítica i de to informal, una existència abstreta i reconcentrada (el món propi que alimenta la literatura), que evita les incomoditats de la vida en societat, la qual voluntat no inpedirà, però, que el prolífic escriptor assoleixi d’altra banda una gran projecció social, de la mateixa manera que la informalitat desmudada sembla contradir-se amb el seu aspecte elegant i primmirat, que en ocasions denota una certa coqueteria, una cura de les aparicions públiques que s’evidencia quan el sabem preparant a consciència –assajant com un actor, realment- totes i cadascuna de les seves intervencions, perfectament estudiats els tons i les formes, no importa pas l’auditori, tant se val un congrés de saberuts intel.lectuals o un conclave d’autoritats polítiques que una classe per a joves estudiants de secundària.

Seguint…

 

Una postal per recordar, per Enric Vila, a l’AVUI (25.01.2001)

Tot i que també passo moments de signe contrari, sovint no tinc més remei que donar les gràcies al destí per haver-nos proveït un segle XX tan foll i viscut a contrapèl. Els que van patir-lo potser no hi estaran d’acord, però jo, que m’he trobat l’hortet arreglat i crec que sense passat no hi ha futur, estic content que Catalunya sigui un dels pocs països d’aquest occident modern i globalitzat en què la memòria encara és capaç de recordar a un nombre considerable de ciutadans que la llum elèctrica és un invent d’abans d’ahir. Ara que tot allò que no es dóna per descomptat es dóna per impossible, que disposem de les comoditats com si ens haguessin estat atorgades per gràcia divina,la GuerraCivili el franquisme constitueixen el ble de sana ingenuïtat que dóna alè a la flama de confiança en el progrés, d’il.lusió per tirar endavant, que encara espurneja –ni que sigui agònicament- a casa nostra més que a casa de molts altres.

Pensava això, tot llegint l’última entrega de la trilogia memorialística amb què Josep Vallverdú ha anat descabdellant la seva biografia. Des de la Renaixença, Catalunya ha guanyat en gairebé tot excepte en catalanitat, una tragèdia que em consola creure que perd bona part del seu dramatisme enfrontada als retaules de misèria que ofereix la història, ja no del nostre país, sinó d’Europa sencera. Si la dura postguerra era un referent a Vagó de tercera i el desencís dels anys 50 marcava Garbinada i ponent, la Catalunya abocada al precipici que l’autor es va trobar tot just posar els peus en aquest món és el punt d’arribada de Desmudat i a les golfes. Vallverdú, que gasta un memorialisme de mirada aèria, més amic del pessebrisme estantís dels grans escenaris que de la dramàtica cinematogràfica, recula fins a principis del segle XIX per rememorar, des de la perspectiva d’una família de propietaris rurals, l’aventura empresa per Catalunya vers la modernitat.

Seguint…

 

Cap comentari

Deixa una resposta