Entrada lliure


Entrada lliure

Josep Vallverdú
Pagès editors, 1993

En un article a la premsa lleidatana, Vallverdú recordava la seva primera conferència feta l’any 1950, als vint-i-sis anys. Era la primera d’una llarga i continuada sèrie. A partir d’aleshores «es van produir durant anys periòdiques al.locucions més o menys de temes erudits, sessions de conscienciació entre jovent, col.laboracions en taules rodones, sobre temes del país, literatura, comarques i, sobretot, llengua, quan estàvem col.lectivament ofegats».

Aquesta activitat de conferenciant, de pregoner, de dissertador, ha anat omplint pàgines i més pàgines. «Es segur que una bona part no tenen interès suficient per aparèixer editats, en tot cas, aquesta d’ara és una primera selecció configurada a mig camí del discurs i de l’assaig». Aquest primer volum és, doncs, Entrada lliure (Pagès editors. Lleida, 1993). Quan encara no duia un any al carrer va venir una segona part: Convidat a parlar (Pagès editors. Lleida, 1995). Entre els dos volums s’hi apleguen 23 conferències escrites i pronunciades -algunes més de dues vegades- pel mateix autor.

Entrada lliure comprèn deu conferències o lliçons, pronunciades al llarg del temps. Algunes, més llunyanes «ens remeten a anys avui incomprensibles, quan costava d’obtenir permís per fer una conferència, en què no es permetia col.loqui al final, on la prohibició de dur a terme la xerrada podia venir com una contraordre al moment precís d’anar a començar-la. Faig referència als anys seixanta, d’aspre record».

Vallverdú recorda anècdotes de les prohibicions, fiscalitzacions sobre actes sol.licitats, negatives de darrera hora i limitacions. Ell va assistir, en una ocasió, a la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear, a càrrec de Francesc de B. Moll. Tot just havia fet la salutació el senyor Moll, es va presentar la policia i el públic va veure com els organitzadors de l’acte i el propi Moll sostenien converses i argumentacions amb els agents. Els assistents a l’acte ja es temien el que va passar: l’acte es suspenia per ordre superior. En aquests casos no es donava ni es permetia donar cap explicació. Sembla que en Moll va demanar: «Deixin-me, almenys, acomiadar-me». «Només acomiadar-se», -li van recomanar. L’autor del diccionari va avançar-se cap a l’audiència i va dir: «Senyors, aquests …cavallers em diuen que no puc fer la conferència». La ira dels policies era palesa.

En una altra ocasió, dins dels anys seixantes, Vallverdú va anar al Palau de la Música, on va parlar sobre poetes lleidatans (Morera i Galícia, Agelet i Garriga i Màrius Torres), en una de les sales de l’assaig de l’Orfeó. Abans de començar l’acte va venir un inspector de policia, va comprovar la seva documentació -«semblava estranyat que jo fos de Lleida»- i li va fer confirmar el tema de la xerrada. Després va asseure’s a primera fila i el cap de poc dormia plàcidament. «Es potser l’única vegada que he celebrat que algú se m’adormís», comenta Vallverdú.

El volum, deia, comprèn deu conferències i està dividit en tres parts. La primera, «Mites, Misteris, Signes», recull tres conferències, probablement les més erudites del recull. Són: «Mitologia viva» (1992), «Màgia i misteri de la nit de Sant Joan» (1972) i «La civilització de la imatge» (1963). La segona part es titula «Ciutats pregonades» i és el recull de quatre pregons: «Tàrrega» (1984), «Balaguer» (1990), «Les Borges Blanques» (1988) i «Sant Feliu de Guíxols» (1988). Són conferències o discursos, com molt bé diu Xavi Pastó («Ressò de Ponent», nº 117, març de 1994), paradigmàtics, «de manual, diríem, amb el punt just d’ensabonada i la dosi necessària d’estirada d’orelles…». L’última part porta el nom de «Perifèries i excentricitats» i les conferències, molt sucoses, són tres: «L’aventura d’escriure» (1990), una sèrie de consideracions entorn a l’aventura d’escriure, «una aventura -diu Vallverdú- que, com totes les que comprometen a fons la personalitat del primer que les viu, en aquest cas l’autor, és també una transfiguració, una exigència de retrobament amb si mateix, una proposta de joc net, d’envit total». La conferència fou escrita i pronunciada repetidament durant el mes de maig de 1990 quan a Vallverdú li tocà el paper d’Escriptor del mes; «Sobre l’escriptor perifèric» (1988) un tema suggestiu i recurrent comentat també pel mateix autor a Les vuit estacions i tractat amb contundència i claredat d’idees. «Al cap d’un temps, la distància física -diu l’autor- crea una mena d’artrosi, i hom descobreix que malgrat posseir un cap clar i operatiu, els horitzons se li han poc o molt escurçat. L’autor perifèric esdevé un autor zonal i l’eco l’obté als mitjans locals, mentre al cap i casal es va difuminant la seva obra, perquè no s’hi solen projectar les notícies culturals de les ciutats secundàries». Finalment, l’última conferència del volum: «Ciutat, país, persones» (1992).

A diferència del dietari Les vuit estacions o dels articles de premsa del volum La lluna amb les dents i, fins i tot, del mateix Indíbil i la boira, els textos de les conferències -Entrada lliure i Convidat a parlar- són equilibrats i molt ben estructurats, amb una cura especial per la seva sonoritat ja que, recordem-ho, són textos per a ser escoltats.

En aquest sentit Vallverdú explica a la introducció d’Entrada lliure que va preferir, des dels començaments de l’activitat parlada, escriure prèviament els textos que, tot i estar pensats per a l’al.locució, «tenien una estructura volgudament harmoniosa, si més no el mínim exigible en els camps sintàctics i de continuum textual. Allò que destaca del Vallverdú orador és, sens dubte, el gust per la retòrica, que el fa ser -amb paraules de Pau Echauz, al pròleg- «l’últim gran retòric» de la nostra època.

(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès editors, 1998. pp. 102-104)

 

Pròleg a Entrada lliure, per Pau Echauz

De vegades penso que una de les proves més concloents que ja mai no tornaré a ser un nen està en el fet que no he llegit mai cap novel.la de les moltes que Josep Vallverdú ha escrit per a la canalla. El mestre sabrà perdonar-ho. Em queda com una assignatura pendent que potser algun dia aprovaré si el meu fill me’l deixa de la seva biblioteca. Aquest home és un intel.lectual de moltes cares. Per a mi, però, el Vallverdú més autèntic és l’assagista.

Tinc aquesta sensació des que vaig llegir el primer llibre escrit per Vallverdú que em va caure a les mans, De Morera i Galícia a Guillem Viladot, i que curiosament en bona part està fet, com aquest, a partir de conferències que l’autor havia pronunciat prèviament. Vallverdú ha estat, i és, un gran conferenciant perquè li agrada molt xerrar, dialogar, explicar, difondre, divulgar… No oblidem que la pedagogia encara li interessa, i que està molt orgullós dels seus anys a les aules. Diguem també que Josep Vallverdú és un gran conferenciant perquè li agrada molt escoltar-se. Almenys aquesta és una de les conclusions a les quals arribo quan llegeixo Indíbil i la boira, per exemple. El protagonista inicia un diàleg amb si mateix per a preparar una hipotètica entrevista i aprofita per fer-se un repàs, examinar-se… per a passar una prova que finalment no es farà i que converteix l’examinant en examinador.

El passat més de juliol, Vallverdú va complir 70 anys. El vaig anar a visitar a l’Espluga de Francolí per preguntar-li que com ho veia. “Vull baixar una mica el ritme. He decidit escriure un llibre i mig per any. Vull més temps per a la reflexió”. L’escriptor aprofita, però, per ordenar tota la seva obra dispersa, repassant-la, seleccionant-la. Aquest llibre que tens avui a les mans, lector, és una petita joia que Vallverdú ha rescatat dels calaixos, textos que estan arxivats al costat d’innombrables articles de premsa –per cert, algú hauria d’estudiar el Vallverdú periodista-, originals de velles novel.les, alguna d’inèdita, pregons de festes majors, guions, etc… Són peces literàries pensades per a un auditori i alhora manuscrits on l’autor ha reflexionat sobre el seu entorn o sobre si mateix…

Segueix…

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta