Nerta


Nerta

Josep Vallverdú
Pagès Editors, 1996

Retaule medieval en sis estampes,
un pròleg i un intermedi.

Escenificació lliure sobre un poema
de Frederi Mistral. 

Un escenari per a la memòria (Pròleg de Frederic Roda):

No són gaires però sí selectíssims els escenaris de la memòria amb el meu Pep Vallverdú. Magnífics amics comuns, número únic d’una revista, Temps (no va passar d’aquí per òbvies raons governatives): el grau d’anestèsia a què estava sotmès el país –en el qual nosaltres érem feliços, vet-ho aquí!- fou explícit en el fet que el número segon fos segrestat i l’impressor multat. La nostra normalitat aleshores era aquesta. I aquí hem arribar ara, uns més ençà i uns altres més enllà del somni.

D’aquells temps retrobem aquesta Nerta i l’ocasió de la seva estrena: la commemoració del 75è aniversari del Centre Excursionista de Catalunya i la coincidència amb el 150è aniversari del naixement de Frederi Mistral. L’excusa per proposar el text de Vallverdú em sembla que va ser que el “gran felibre” també havia estat soci del Centre. Tot plegat, una mica agafat pels cabells però entrava prou bé en les tècniques infiltratòries de l’època.

L’obra, com ho veureu, més que una proposta teatral ortodoxa i ajustada –l’autor ja en diu “quadres”- és, o podria ser, el text d’una òpera. Recordo també que Maria Aurèlia Capmany, en acabar l’espectacle, em va dir: “M’ha agradat, semblava una sarsuela”. I tenia raó: parlaven uns personatges, entrava el cor, sortia el cor, quedaven sols els personatges; hi havia intermedis musicals, redoblava un tambor entre escenes a fi que els immediats actors es preparessin, etc.

Ara repasso el programa i el repartiment: és la petita història de l’escena. Com sigui que el teatre és un art efímer en el temps, és ric en anècdotes, és el que queda. Llegiu-hi els noms: Joan Alavedra, un gran tipus, un patriota en estat pur, secretari de Macià, periodista, amic íntim de Pau Casals, autor del text de El Pessebre, fent teatre feia la seva resistència íntima i l’homenatge a les pròpies fidelitats. Tot molt important, però, al capdavall excuses. La gent de teatre fa teatre en qualsevol circumstància. També hi trobareu, en un petit paper però molt lluït (al cap i a la fi com tot el que ell fa) Josep Maria Flotats, joveníssim i a punt de trobar el seu destí nord enllà.

I Immaculada Genís que ha estat una de les veus més boniques de l’escena catalana. I Rafael Vidal-Folch, amb la seva capacitat de fer d’un paper un acte trascendent.

La colla anònima i imprescindible dels “heralds, camàlics, torxers, arletencs, cavallers, barretinaires i cantaires” era formada per entusiastes i indisciplinats socis del Centre Excursionista que s’ho passaven d’allò més bé. Recordo la sola indicació escènica que calia donar abans de la seva sortida en públic: “Ulleres i rellotges, fora!”. Això era autèntic amateurisme. La coral del Centre, dirigida per Parellada i l’Esbart Verdaguer, dirigit per Mel.lo, donaven un bon to.

Hi va haver una altra representació de Nerta a la Selva del Camp, aquest cop a l’aire lliure i fent servir una resta de muralles. Va ser una de les primeres batalles del que després se n’ha dit “teatre de carrer”: el que va inventar Esteve Albert, de divertida memòria.

Pel que fa a l’obra, hi trobareu, com a caràcter, el de Roderic de Luna, una versió més del Don Joan, ara pròpia d’Arles i els seus topants. Com a correcte Don Joan ha de morir al final de l’obra i no us podeu imaginar què costa desallotjar un cadàver, encara que sigui teatral, d’una plataforma sense teló com la de l’Orfeó (aleshores Palau de la Música) i d’una córpora com la de Jordi Torras!

Nerta, pura i convencional, amb un rampell de catarisme propi d’un país en la seva tossuda virginitat. Benet XIIIè, el Papa Luna hi és vindicat com qui hagués pogut fer d’Avinyó una nova Roma i de les seves terres uns inèdits Estats pontificis i vés a saber el que hauria passat.

El teatre no ha temptat gaire Vallverdú. Ell és un escriptor formal i pragmàtic que si escriu és perquè vol tenir l’ofici de publicar, i escriure teatre no té, o no tenia, gaires probabilitats d’esdevenir espectacle fet i dret. Malgrat tot, és bo de recordar també que és autor d’una Caputxeta que ha estat l’obra més representada en el teatre infantil dels darrers anys. Que en el repàs de l’obra de Vallverdú hi hagués aquesta Nerta sembla just, amable, simpàtic, alliçonador. No oblidem que ve de Mistral, que passa per Verdager i que, tot plegat, ve de Victor Hugo. Autors tots ells prolífics, densos, populars i nacionals, com Pep Vallverdú

 

Article d’Isidor Cònsul a Serra d’Or (desembre, 1996):

Josep Vallverdú, que és un escriptor tot terreny, s’ha dedicat poc al teatre. Temps era temps, però, adaptà lliurement, per encàrrec de l’Agrupació Dramàtica de Bacelona, el poema Nerto que Frederic Mistral havia publicat el 1884 i que Jacint Verdaguer traduí en prosa catalana l’any 1885.

La versió escènica de Nerta, dirigida per Frederic Roda, s’estrenà el 27 de maig de 1959, al Palau de la Música Catalana, i s’aprofità per a fer-hi coincidir un doble homenatge: els setanta-cinc anys del Centre Excursionista de Catalunya i els cent cinquanta del naixement de Frederic Mistral. L’empresa fou important, si es té en compte l’època, i resulta xocant de llegir, en el repertori dels actors, el nom il.lustre de Joan Alavedra en el paper de Mardoqueu, i un joveníssim Josep Maria Flotats fent de Lluís de Provença. Cal agrair la feina entusiasta de Pagès Editors, de Lleida, que ha fet possible recuperar aquest text teatral de Josep Vallverdú.

L’acció narrada al poema mistralià és recurrent i coneguda del llegendari europeu. Parla dels tractes amb el diable que, en aquest cas, són la venda de la filla per son pare al maligne per tal de sortir del mal pas d’uns deutes de joc. El diable ofereix al noble malvat de la història una sínia on les gotes d’aigua es converteixen en or i exigeix a canvi que, passats uns anys, li sigui lliurada la filla. A partir d’aquest plantejament, la història s’embolica amb accions d’amor i de guerra, amb els detalls del dimoni burlat i la flaca del romanticisme per la redempció mitjançant l’amor. Tot i no tenir la mateixa força de Mireio, el poema de Mistral florí al moment més daurat del felibritge i s’omplí amb fortes connotacions patriòtiques i cristianes. Frederic Roda ho apunta en un breu text que serveix per acomboiar el text escènic de Josep Vallverdú: “Nerta és una peça pura i convencional, amb un rampell de catarisme propi d’un país en la seva tossuda virginitat. Benet XII el Papa Luna hi és vindicat com qui hagués pogut fer d’Avinyó una nova Roma i de les seves terres uns inèdits Estats pontificis i vés a saber el que hauria passat”.

Cap comentari

Deixa una resposta