Pelegrí dels mots


Pelegrí dels mots
(Viatge pels meus llibres)

Josep Vallverdú
Lleida: Edicions de l’IEI, 2007

No és infreqüent, i el fenomen es produïa més sovint dècades enrere, que els escriptors redactin les “memòries literàries”. El text que comença aquí, si no cau de ple en la categoria de les esmentades memòries, hi presenta similituds, en tant que és un anecdotari de part dels meus llibres i del meu recorregut per editorials, congressos, simposis i altres components del món literari, en tres èpoques: a) abans de i durant la Guerra Civil; b) sota el franquisme, i c) de 1975 ençà. Unes “memòries literàries s’escriuen sempre afegint a la descripció, la motivació i la recepció dels llibres de l’autor, unes consideracions personals sobre la tasca de creació concreta, el món literari de l’època i de l’escenari cultural general, i, per descomptat, la immersió lectora a què l’autor s’ha lliurat al llarg de la vida…

 

Pròleg d’Eva Esteve

Tot sovint, en la tranquil·litat de la lectura, ens sentim assaltats pel desig d’endevinar quins engranatges lògics o emocionals s’amaguen al darrere de tal o tal decisió lingüística, i moltes vegades ens veiem imparablement abocats a rumiar en les causes o els atzars que han dut l’autor a optar per aquella determinada concreció literària. Potser és per això que, quan tenim l’ocasió de llegir un text en què l’autor s’explica ell mateix, gairebé sempre experimentem l’agradable sensació de la curiositat satisfeta, tot i que al mateix temps se’ns arrapa al clatell una emoció similar a la pudícia, produïda sens dubte per la suggestió d’entrar en un espai privat i remenar uns calaixos d’escriptori que no són els propis. És així, les raons ocultes d’algú sempre són motiu d’interès, però si resulta que aquest “algú”es dedica al respectable ofici d’escriure, l’exercici es converteix en un interessant joc de miralls en què l’objecte que s’observa és al mateix temps l’objecte que serveix per a observar. Montaigne, Pavese, Sòria, Manent, Gil de Biedma… en són exponents diversos i brillants. No em puc estar de dir que, a parer meu, és aquest un dels fenòmens més interessants de la literatura, potser encara no tan sotmés al desgast de gèneres més convencionals i més comercials.

El llibre que teniu a les mans va i no va per aquest camí. D’una banda es tracta d’un repàs, fet pel mateix autor, al conjunt de la seva producció escrita. Tenim, per tant, un escriptor que parla de la seva obra. Però a diferència d’aquesta línia que esmentava adés, les reflexions no tenen el format del dietari ni la immediatesa de la idea pescada al vol ni la voluntat d’escatir conceptes o poètiques. Es tracta d’un exercici de revisió de la feina feta, des del començament fins al final. Bé, millor dit, des del final fins al començament, perquè a Vallverdú, com ja ens té acostumats amb els seus llibres de memòries —Desmudat i a les golfes, que relata els seus anys d’infantesa, és el darrer a publicar-se de la trilogia memorialística—, li agrada ordenar els records sense seguir la pauta lineal del transcurs real, com si d’alguna manera es rebel·lés contra aquest mestre de tirans que és el temps. Així doncs, Pelegrí dels mots és un llibre estructurat seguint aquest patró: comença amb Hora nona, el darrer títol abocat a les marees del mercat editorial, i es tanca amb el primer text original que l’autor va escriure quan en tenia set, en els ja llunyans anys 30.

Segueix…

 

Pelegrí dels mots de Josep Vallverdú, per Xavier Macià. (Lleida, 16 d’abril de 2007)

(publicat dins Escriptor i societat, IEI, 2008)

“Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat.”

Així de metafòric, i d’irònic, resa el “Prec” que Caterina Albert (Víctor Català) adreça als lectors (i explícitament a les lectores) de la seva obra Drames rurals (1902). Aquest “pelegrí de la terra aspra” era la manera figurada i simbòlica (molt maragalliana, si es vol) com l’autora havia triat de  presentar públicament el seu alter ego literari, Víctor Català, un personatge discret i bohomiós, un “pelegrí de pedruscalls i flors boscanes” (és a dir, de contes), però gens complaent ni ensucrat, sinó realista i directe, a voltes cantellut i feréstec, algú, en defintiva, que contempla i viu fets i vivències per després explicar-los, degudament amanits, als lectors.

Caterina Albert, doncs, tot just en els inicis de la seva carrera literària, s’identifica la figura de l’escriptor amb la del pelegrí, de la mateixa manera que, un segle després, ho farà Josep Vallverdú quan assumeixi la difícil tasca de passar revista a la seva trajectòria llibresca, és a dir, quan , literalment, escrigui la biografia literària dels seus llibres, quan ens relati les seves peripècies i avatars.

Perquè aquest nou volum de l’escriptor, Pelegrí dels mots,  és estrictament això, una biografia de la pròpia obra literària.

Segueix…

Escriptor i societat, a propòsit de la presentació de Pelegrí dels Mots (Lleida, 16.04.2007), d’Alkbert Turull

Cap comentari

Deixa una resposta