Poemes del gos


Poemes del gos

Josep Vallverdú
Agramunt. Editorial Urgell, 1977

Llibre de poemes? Prou. Per què no? De sempre havia escrit algun poema, o “temptativa de “. Quan era més jove, quan començava a escriure, tot i que endevinava que el meu camí era la prosa, hi havia temes o circumstàncies que em demanaven l’expressió en versos: aquesta és una situació per la que tota persona de lletres ha passat. I continuo escrivint poemes, o “temptatives de”.

Quan vam anar a viure a Puiggròs, per circumstàncies dignes d’una novel.la juvenil, vaig rescatar d’un marge ensulsiat, un cadellet de gos. La mare havia aprofitat una cavitat del marge per encabir-hi els fills, i la terra se’n vingué avall. Es veu que els refugiats eren una tropa, gossa i cadellets, vagabunda. Aquell cadellet desenterrat a temps, me’l vaig endur a casa. Fou el primer dels dos gossos que vaig tenir a Puiggròs. Quan el vaig recollir de cadell era ben negre. Li vaig posar de nom Abdelhamir Ben Mussa i, per abreujar, Mussa. Va viure amb nosaltres uns tres anys. Després va desaparèixer. No el vam trobar al pati, on era sempre, ni al poble ni al terme. És clar que era un gos imprevisible, força anàrquic, però fidelíssim: tenia quelcom de gos d’atura i de gos d’aigua. El cert era que en topar-se amb una cèquia s’hi fumia de cap. La seva desaparició em va contrariar i entristir; llavors, potser com una defensa infantil, vaig fixar-me l’absurda idea que vivia encara, que era en alguna banda, però que no podia estar mort. Li vaig dedicar un primer poema i a continuació van rajar els altres disset. En realitat és un llibre desolat, on s’hi endevina el diàleg racional/irracional entre el solitari desenganyat del món i la bèstia afable i alhora purament instintiva.

Un llibre de poemes no pot explicar-se. En aquest cas, tampoc llegir-se, perquè, editat per Guillem Viladot en edició no venal, mai no va posar-se a la venda. Viladot va començar una editorial no del tot casolana a Agramunt, Editorial Urgell, i el llibre, amb ISBN i dipòsit legal, porta com a anagrama de la casa el cèlebre pardal que després donaria nom a la fundació i als tres museus…

(Josep Vallverdú a Pelegrí dels Mots. Lleida, I.E.I., 2007. Pag.109).

 

Article de Jordi Pàmias publicat a la revista URC número 8 (hivern del 1993):

Tots sabem que Josep Vallverdú és una figura destacada de les lletres catalanes, en el camp de la narrativa juvenil. I que ha excel.lit també en l’assaig i en la crítica literària, sense oblidar algunes incursions en el món del teatre.

La varietat temàtica i formal, de la seva obra s’enriqueix amb una faceta nova: la poesia, a partir de la publicació de Poemes del gos, a càrrec de l’Editorial Urgell (Agramunt, 1977). Cal remarcar que l’autor no ha donat a la impremta cap altre llibre de poesia.

Poemes al gos és un llibre editat amb molta cura. L’autor és presentat, amb una càlida immediatesa, en la “Biografia” inicial, que incideix, sobretot, en els orígens de la seva vocació literària. Ens adonem, molt bé, de les dificultats que hagué de vèncer un home de les terres de Ponent, per a obrir-se en el món de les lletres.

En aquesta mena de prefaci, Josep Vallverdú ens diu que ja, de petit, li agradava d’entrar “en contacte amb la terra, amb els animals i les plantes…”. L’atreien “la sentor dels matins i les marinades de capaltard, la boira hivernal, l’espetec del canyar, la llenya serrada i el gemec estrident del fre dels carros…”. Podem dir, doncs, que una veritable manifestació d’amor a la Naturalesa encapçala el llibre i, alhora, li dóna el seu sentit profund.

Una referència bibliogràfica és el complement lògic d’aquestes notes. Unes xilografies de Lluís Trepat –plenes de simplicitat i de força- il.lustren perfectament els poemes.

Segueix llegint…

 

Cap comentari

Deixa una resposta