Pròleg de Josep Vallverdú a Passes de vellut de Dolors Sistac


Columna, 1994.

Escriure per a la premsa el que anomenen articles d’opinió, sol ser activitat complementària per a l’escriptor de llibres, i encara per al mateix periodista que tan sovint redacta anònimament altres textos per a l’edició del diari on professionalment treballa.

Hi ha un tercer element, no pròpiament periodista, no pròpiament escriptor constant de llibres, que és aomenat de manera general publicista. Amb aquest terme designen aquella persona que de tant en tant escriu articles o estudis, o quelcom que podria estar navegant entre l’una i l’altra de les categories dites. De vegades, aquest publicista treballa a partir d’una erudició adquirida i assaonada de la més acadèmica forma; altres cops es deixa endur vers camins de lírica harmonia. Llegim, doncs, en el cas dels publicistes, unes mostres variades de prosa, dins un espectre que el comentarista d’actualitat no comparteix, ni tampoc el crític literari o d’art. Ocasionalment el publicista pot ser anomenat moltes altres coses, perquè el nom és una manera que tenim de poder continuar parlant d’un fenomen. Tanmateix, em refermaré en la idea que un publicista és un comentarista a la premsa, el fullet o l’opuscle o l’estudi llarg, que pot tractar de mil coses diferents amb un cert ritme compassat i un rerafons d’erudició discretament mostrada, tant més visible com més el seu treball s’adreci a públics especialitzats. Diria que Dolors Sistac s’ajusta a aquest model. La publicista que signa aquestes proses és, fonamentalment, una persona amb dots d’anàlisi i estudiosa del fenomen literari. El seu doctorat en Lletres és a la base dels seus coneixements i possibilita bona part de la dinàmica del seu quefer. Els seus estudis sobre literatura oral popular, o sobre poetes de Ponent, alternen amb aparicions a la premsa en articles breus, que tenen un punt d’equilibri molt ben trobat entre la fluència lírica i la punxada concreta, aplicada amb la precisió d’una experta infermera. Punxada crítica, s’entèn. Particularment viu és aquest aspecte en articles com els designats a copsar i reflectir aspectes de la vida de les dones, ja sigui a partir d’un exemple particular i descaradament explícit com és el cas d’Aurembiaix; o Comtessa Elvira, Febrer doner o Lideressa i La Maria-Aurèlia, aquests dos darrers en to d’evocació laudatòria. Les referències a dones escriptores hi surten sovint, ja sigui Montserrat Roig, Emily Dickinson o Kenizé Mourad.

Descobrim en el volum també les referències a lectures o a l’assistència a presentacions de llibres. Dolors Sistac palesa un interès innegable per les produccions literàries de Ponent: ha crescut en experiència literària al mateix temps que es formaven entorn seu nous prestigis literaris que s’afegeixen als de temps anteriors i, des del seu observatori, observa amb llarga-vista fonamentalment conspicu l’evolució del fenomen dels darrers anys, dels darrers vint anys, que ha produït a Ponent una irregular, però igualada quantitativament, collita d’escriptors.

L’autora esdevingué, en temps de ferma joventut, una assídua del Pallars. Tant el seu marit com ella el recorrien infatigablement, i llur fillada va créixer entre Lleida ciutat i l’immens Pirineu, aviat concretat en Tírvia, on roman la casa d’estiu o de temporada. També la Dolors Sistac, en els seus articles parla amb coneixement, humor, lirisme o sornegueria, del Pallars i de la seva gent, i dels seus problemes traient el nas entre la prosa estovada de complaença amb què descriu aquells indrets. I l’admirada referència als “repobladors”, aquelles famílies, sovint estrangeres, que han fugit, potser assenyalant camins que nosaltres tan sols entrevèiem, i han enfilat les costes vers aquells cims incontaminats; i han tornat a la vida “de contacte” que nosaltres hem perdut substituint-la per una pretesa comoditat d’electrònica empresonadora.

Per a mi el dring d’autenticitat que respiren les curtes proses situades al Pirineu és captivador. Són, a parer meu, les millors proses d’un recull que en té arreu de destacables. A més, cal deixar ben clar que un dels mèrits del recull és precisament la forma. Dolors Sistac coneix la llengua, cosa que no podrien pas afirmar sota por d’ordalia molts dels qui escriuen; i a banda de posseir un registre literari general mesurat i apte, el que en termes renaixentistes anomenaríem “cursus”, coneix, i empra a posta quan ha d’enriquir-ne l’expressivitat, les formes locals concretes pallareses.

Escriptora compromesa amb el seu temps, Dolors Sistac fa seu el saludable lema que una admirada col.lega sintetitzà en l’epígraf general dels seus darrers articles, “Un pensament de sal, un pessic de pebre”. Sempre fidel a la seva condició de persona des de la realitat de dona. Diu, en referir-se a la desapareguda escriptora: “fidelitat exemplar que sols els qui hem après a consumir-nos en el foc de les paraules podem encertar a entendre del tot”.

Salvar de la bufada del temps les proses curtes que tan bé reflecteixen el pensament i el cor de l’escriptor, és encertat, útil, necessari.

Josep Vallverdú (XI – 1993)

Cap comentari

Deixa una resposta