Quadern de les coves


Quadern de les coves
(Dietari 2008-2009)

Josep Vallverdú
Pagès editors, 2010

No cal que un dietari segueixi una determinada forma, molt estricta, ni mostri tendència a la confessió directa, a manera d’un dietari íntim; pot molt bé aparèixer flexible, no rígid quant al calendari, i fins i tot, com és el cas present, amb aparença d’un enfilall d’articles d’opinió, quasi dignes d’un periòdic, aprofitadors i espremedors dels esdeveniments del moment. Tot amb tot, afegeix interès al text bàsic del dietari, que l’autor deixi endevinar el seu esperit, per tal com, en definitiva, un dietari és un text personal, i en aquest aspecte depassa la distància en què es col.locaria el periodista; un dietari del tirat d’aquest marca un compromís de l’autor amb els temes que hi són tractats, i la freqüent apel.lació a la persona a qui van destinats els textos demana no únicament la seva aquiescència, sinó que incita el lector a adherir-s’hi o a objectar.

 

Pròleg d’Albert Macià a Quadern de les coves:

Ben pensat, aquestes línies fluiran més de l’admiració personal vers l’autor i per Josep Maria Aloy, a qui va dedicat el llibre i destinatari del recurs epistolar del dietari, que no pas del coneixement profund de cap dels dos; tanmateix, aquest doble honor em feia inexcusable l’escriptura del present text.

No puc passar per alt les dues hierofanies (per extensió del significat del mot) que vaig tenir en conéixer Josep Maria Aloy tant com, alguns anys després, en Josep Vallverdú arran d’una llarga entrevista periodística (Regió7, 1987; feta conjuntament amb el Josep Maria: Gràcies!); és una vivència molt particular ja que un se sent embolcallat per una fascinació que, tot i intuir-la, es fa palesa i aleshores t’estreny encara més fort. Igualment, la vaig veure reflectida en la mirada i en l’estar dels joves que van assistir a un col·loqui a Manresa amb l’escriptor arran de l’edició de la seva novel·la “Punta de fletxa” (1993). Per tant, no se’m fa estrany pensar que la mateixa experiència es produís fa ja uns trenta anys, pel capbaix, quan l’Aloy i els seus alumnes van poder comptar amb la presència de Vallverdú per rubricar el treball escolar sobre “Rovelló”, justament la novel·la que enguany ha motivat la darrera estada de l’autor a Manresa tot commemorant-ne el 40è aniversari. Celebració de la qual Josep Maria Aloy n’ha estat artífex cabdal en aquesta mateixa ciutat.

El lector ja s’adonarà que la literatura no és l’única connexió de l’autor amb Manresa, no solament perquè hi transités els anys de servei militar sinó pel lligam que ímplicitament estableix entre la seva residència actual, l’Espluga de Francolí, i la capital del Bages en parlar de les respectives coves. En general, aquestes cavitats són, justament, llocs proclius a hierofanies: vet aquí el cas de Sant Ignasi a la coveta de Manresa o el dela Covadela Font Majorde l’Espluga de Francolí, on es veu que la prehistòria va deixar traces d’haver estat santuari religiós i necròpoli; és a dir: d’una manera o altra, lloc destinat al culte. El pensament místic i simbòlic han contemplat les coves, universalment, vinculades amb el sagrat i amb allò sobrenatural, segurament per les seves pròpies condicions naturals, els passadissos que s’han anat formant, la foscor, el caràcter més o menys subterrani, tancat i ocult, etc. Com tantes vegades passa, allò físic que fem remetre a l’espiritual…

Però en acabar de llegir el present dietari (el cinquè, després de Les vuit estacions, 1991; Hora Nona, 2005; Quasi Nou Llunes, 2007;  Ciutadà s/n, 2009) comprenc que les coves visibles i reals no són les úniques visitables sinó que, fora dels arrelaments físics, hi ha unes altres coves, les del nostre propi espai interior, ple de giragonses i encadellaments inquietants;  tot ell és format per l’erosió o per la plenitud del temps i de les vivències. Drenatge d’inquietuds, d’ombres i de penombres (d’allò viscut, imaginat o pensat), crec que convé visitar i revisitar, de tant en tant o ben sovint, aquesta altra geografia que tant freqüentment passem per alt i deixem d’aguaitar, tanmateix tant propera i nostra, el jo més íntim i personal… Potser no debades, sembla que a l’època medieval s’identificava la caverna amb el cor humà com a centre espiritual.

Com fa Vallverdú en aquest llibre, l’itinerari per aquest indret intern no ens resultarà lineal tot i que la cronologia segueixi un ordre ajustat. Coses de la memòria: li agrada jugar amb cert “desordre” inefable de continguts malgrat el temps sigui inevitablement correlatiu.

L’autoexploració que fa l’autor, molt fàcil de compartir, recrea un mosaic subterrani de tessel·les que malgrat ser intercanviables en el temps-espai construeixen un diorama pormenoritzat, crec que no pas pretesament exhaustiu, del nostre món, de l’herència ideològica sobre la qual es recolza i atent als temes que més ens atabalen. Gairebé com en un quadern de camp d’entomòleg, del novembre de 2008 fins setembre de 2009, Vallverdú va fent anotacions puntuals de fets actuals (país, economia, educació, civisme, televisió, informació, política) que susciten el seu interès i la crítica en el present o bé evoquen els seus records; sota epígrafs innocents o que poden semblar asèptics trobem reflexions agudes i lúcides, sovint tocades d’ironia chestertoniana; a través d’elles, no solament l’autor ens mostra les seves coves interiors sinó que ens remet a les nostres pròpies galeries de sentiments, de pensaments, del viure dia a dia i de les corresponents preocupacions.

Així, un dietari és una forma de consciència del pas del temps, succint balanç entre l’efímer i el perenne; aquesta consciència és productora de coneixement si, com en el mite platònic, el ser humà emergeix del món de les aparences de la caverna i valora l’autenticitat, si recala en una experiència d’antropofania…

Albert Macià

Manresa/Santpedor, novembre de 2009

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta