Quasi nou llunes


Quasi nou llunes

Josep Vallverdú
Lleida: Edicions de l’I.E.I., 2007

Sóc de signe Cranc, i, doncs, dominat per la lluna i identificat amb l’element aigua. He escrit algunes pàgines sobre l’aigua que no em desplauen, i la lluna he tingut ocasió de freqüentar-la en les meves vuit dècades de vida conscient, perquè dormo tan poc que la contemplo més hores que no la veu un mussol.

D’aquí ve el títol del volum que teniu a les mans, i que desitjaria que us fos útil en alguna mesura: Quasi nou llunes, perquè la marxa temporal del llibre arriba ran d’una lluna nova després d’haver arrencat de vora una de vella, vuit llargs mesos abans. No té, doncs, a veure amb res que sigui críptic ni desviadament llunàtic. Hauria pogut donar-li un altre nom sense cap consegüent desperfectes.

Hi desplego una sèrie de rumiaments sobre el meu país, el seu actual encaminament i el sempre inconegut esdevenidor, i hi exposo, amb les lliçons de la Història, les meves conviccions i ideologia. Formalment començo cada entrada ja sigui amb a) un dels sants o santes del dia, com feia en l’anterior Hora Nona, o b) amb una efemèride que tal dia com avui valgui la pena de commemorar, tant més que moltes d’aqueixes efemèrides posen de manifest que les situacions per les quals passa el nostre poble són pura repetició d’experiències anteriors.

Llegiu-lo quan us trobeu desvagats i amb bona disposició per resseguir la sèrie de tràngols que ens han afectat i ens afecten com a poble en camí.

(Nota de l’autor) 

 

Pròleg de Miquel Viladegut (setembre del 2007)

Amb aquest títol ­–Quasi nou llunes–, al primer cop d’ull líric i còsmic, Josep Vallverdú expressa el període de temps emprat per redactar aquest dietari, un dietari que va en paral·lel al procés del gra d’ordi o de blat que es torna espiga, des que l’autor n’observa la sembra tardana a inicis de novembre fins que el veu groguejar «com l’or» a mitjan juny. Vallverdú hi elabora un tipus de discurs realista, cívic, sobiranista, reivindicatiu, reflexiu, irònic, erudit i, a camins, poètic.

El lector de dietaris sap prou bé que aquest gènere refereix fets que s’esdevenen de dia en dia i que l’escriptor que el practica es fixa només en allò que més li crida l’atenció i que millor li suggereix un comentari o reflexió de caire molt personal; a la vegada, aquest mateix lector no ignora que aquelles notícies reals i pròximes en el temps que es converteixen en pretext per endegar el discurs poden haver evolucionat d’una manera diferent –o no– de com les ha presentat l’autor. És el temps, el decurs del temps en definitiva, l’encarregat de certificar, dibuixar noves perspectives o congelar el punt de vista de l’escriptor; és només amb una certa perspectiva històrica que hom pot analitzar aquesta o aquella altra observació o desig afirmats o suggerits en el text per l’autor com a element clarament premonitori que ha arribat a bon port o no.

Insisteixo en aquest acotament en el temps característic del dietari perquè, almenys en els aspectes polítics, econòmics i cívics a què Vallverdú fa referència, és cert que es pot haver produït, ara que el lector està a punt d’iniciar-ne la lectura, algun canvi significatiu, però he de confessar que en el moment d’escriure aquest pròleg pràcticament res no ha canviat i les observacions de Vallverdú mantenen una plena vigència. Perquè si alguna cosa és evident en el discurs de Vallverdú és que l’autor diu en el camp de la política especialment, però no només, allò que realment pensa, a pèl, sense embuts ni edulcorants.

Segueix llegint…

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta