Viatge al segle XX


Viatge al segle XX

Josep Vallverdú
Lleida: Edicions de l’I.E.I., 2009

 

Entrada de l’autor:

Els textos aplegats en aquest volum corresponen a dissertacions impartides aquests darrers anys en diversos centres i localitats. De vegades m’havien demanat una conferència, d’altres era per pròpia iniciativa que els l’oferia si jutjava que era adient al moment i al públic. El lector hi rastrejarà un ritme oral, que li recordarà que efectivament, foren “parlaments”; al mateix temps descobrirà en els textos aquelles idees que els conformaren de primera intenció com assaigs lleugers, que més aviat prenen el lector com un company de conversa o passeig més que no pas el reblen a una cadira d’estudi i pensament profund.

Són de densitat i temàtica variats: el tema de l’home davant un univers cada cop més conegut i cada cop més abismal; el tema de la conducta moral; retrat literari del personatge creador; el complex univers dels mots, del llenguatge i de les denominacions, el món clàssic i mitològic en la seva traducció a la literatura actual; el fet d’escriure… i dues conferències de sonoritat més “domèstica”, però d’intenció prou àmplia, referides a aliments i a alimentació.

Em faria molt de plaer que el lector trobés bon sabor als capítols del llibre.

 

Pròleg d’Albert Turull a Viatge al segle XX

De tant en tant, sense fer-ne un gra massa, Josep Vallverdú regira el calaix –o els arxius del disc dur– i en treu aquells textos que, si no, es quedarien certament al calaix. Discursos, conferències, pregons, presentacions… Llavors ell, que és un home de llibres, els aprofita (i amb bon criteri, perquè solen ser aprofitables) per fer-ne un nou llibre. Un  llibre, doncs, com aquest que teniu a les mans, format en aquest cas per dissertacions (així en diu el mateix autor a l’Entrada), que d’aquesta manera s’agermana amb volums com els que posen en fila un recull d’articles de premsa –alguns escriptors hi són molt afeccionats, però altres ho detesten– o els que, en l’àmbit acadèmic, apleguen estudis i ponències publicats en volums d’actes de congressos o revistes diverses… Llibres, en efecte, on la unitat és reclamada només fins a un cert punt, i on és la gràcia de l’autor –el seu esforç estilístic– el que, si de cas, hi posa un sentit de coherència (un mínim, sense el qual d’aquell producte gairebé ni se’n podria dir un llibre…). Llibres, d’altra banda, que al capdavall es poden considerar novetats només a mitges, en la mesura que en algun lloc o altre els seus textos ja han sigut fet públics anteriorment, és a dir –en sentit ampli– publicats (si bé cal afegir que, en el cas que ara ens ocupa, només de forma oral)…

Segueix…

 

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta