Jordi  Pàmias (Lleida, 15.09. 2010)

(Parlament inèdit)

 

Consciència aguda del pas dels anys: un període temporal dividit en vuit parts o capítols. I fixació acurada dels llocs on aquest  temps transcorre. Es tracta d’un temps vital, no viscut mai d’una manera solitària, sinó en plena comunió amb els altres. Títol significatiu: no hi ha cap referència al jo personal, sinó als veïns, a la fesomia de les persones amb qui ha conviscut -des de Lleida fins a l’Espluga de Francolí.

Hi ha, com en sordina, una referència a les obres que ha escrit, al llarg d’unes quantes dècades. A l’autor sembla que li interessi més connectar amb la vida que explicar l’obra. És una manera delicada de defugir el narcisisme propi del creador literari -i de l’artista en general.

En cada capítol, les fesomies -una o múltiples- fan de contrapunt a la narració dels fets. Són també una manera de sortir del propi jo -una mena de fil d’Ariadna que permet a l’autor escapar del laberint quotidià de la vida (l’entrellat dels fets) i situar-se en una relació amb els altres, cordial i enriquidora. El lector, gràcies a aquestes fesomies, s’adona de la polivalència espiritual de Josep Vallverdú i Aixalà, de la varietat dels seus interessos -entre els quals destaca la curiositat insaciable davantla Història i davant les subtileses i complexitats del món actual, amb un aguda capacitat per a veure els elements distintius en l’home i en la dona del nostre temps.

La finor descriptiva en els retrats amb què acaba cada capítol revela, d’una banda, una memòria excel·lent i, de l’altra, una extremada aptitud per a l’anàlisi psicològica. Sens eubte, hi ha un corrent d’empatia entre ell i la persona retratada. L’amor que sent per ella no impedeix, en cap moment, una anàlisi acurada i profunda -evitant sempre l’elogi buit o gratuït. Assenyala defectes o limitacions, si s’escau, i deixa entreveure la complexitat de l’ànima humana.

En el relat dels fets, a cada una de les set poblacions, sempre té en compte el context històric: la situació del país, des de l’efervescència dels anys trenta fins a la normalitat democràtica de les últimes dècades, passant per la grisor freda, inhumana, de la dictadura franquista. En aquest aspecte, cal remarcar la gràcia amb què conta anècdotes  que revelen l’atonia cultural de Lleida i la marginació de la llengua catalana  -sota les urpes d’un cert delegat d’Informació i Turisme, executor ferri de la censura.

Vallverdú sap recrear les circumstàncies de cada època, l’ambient que es respirava a les ciutats -Lleida, Barcelona- i als pobles. Els costums de cada lloc són descrits amb paraula viva i exacta. I capta, amb nas finíssim, la manera de ser, la idiosincràsia de la gent.

Un  bon exemple és el quart veïnat: Sant Martí de Maldà. Ja en la Introducció, n’assenyala la importància que té, per a ell (pàg. 8). Era un poble de tradició conservadora (pàg. 70). Tot el veïnat, sense excepció… (pàg. 71). Els vilatans se sotmetien… (pàg. 71). La capacitat d’observació, Vallverdú la va començar a exercitar, des de petit, en Em revenen vivamentaquest poble -on va passar els estius a partir dels quatre anys, fins al servei militar, i encara algun més. L’avi era un propietari rural i el menut Josep, cada dia, a punta d’alba, l’acompanyava a l’hort, amb alguna passejada per la vinya. S’acostumà, doncs, a la vida del camp, a l’observació dels conreus, a les eines i a l’activitat de l’hortolà. Tal com diu (pàg. 70), era un gènere de vida terrassà. Però també hi havia artesans, en els anys trenta del segle XX (pàg. 70): La meva admiració pels artesans…

És admirable el retrat que fa de l’avi: S’imposa com un cap de maça… (pàg. 79). Ell era el nét privilegiat, però aquell avi era només un malcriador parcial (pàgs. 79-80), solitari i gelós del seu temps. Afiliat al partit carlí i amant de l’ordre per damunt de tot, no es podia avenir amb el fill, republicà i liberal. Era catalanista, d’aquells que… (pàg. 83). Josep Vallverdú evoca, amb emoció, la seva mort. Després torna a Sant Martí. La casa era buida… (pàg. 76). Quedaven coses, amistats i rituals… (pàg. 77)…silenci dels camps. I ara trobem un dels fragments més poètics del llibre: Però puc evocar…, completat amb un magnífic poema de Jaume Agelet i Garriga, que llegiré.

El primer veïnat (Lleida) ens recorda pàgines d’un dels millors llibres de l’autor: Desmudat a a les golfes. Comença amb una detallada descripció del pis que tenien els pares, al carrer de la Democràcia. Les cambres davanteres del pis… (pàg. 9).  Em revenen vivament… (pàg. 9). Per raons personals, que no cal explicar, em commou tot el que diu sobre els balcons: Aquells balconets esquifits… tresors infantils (pàg. 10) …arribava al balcó obert… a descobertes infinites (pàg. 10). I ara dibuixa, amb traç àgil, vivíssim, la Lleida dels anys vint: Pels carrers, generalment enllambordats, hi circulaven… la immensa plana (pàg. 11). Tot aquell bull comercial… aquell dia (pàg. 12).

A partir de 1930, viuen en un pis de la Ramblade Ferran, per on la gent passejava, no només la recorria, com avui (pàg. 18). Era lloc de reunió, passejada i rues de carnestoltes… Érem a poca distància del cor de la ciutat… “lo reng de la plaça” (pàg. 18).

El pas de la Històriaper Lleida és evocat intensament, en poques ratlles: Fins als setze anys… arribada dels nord-africans franquistes (pàg. 17).

I ara veiem quin era l’ambient de Lleida, durant la llarga dictadura: fins a quin extrem va arribar l’atonia cultural d’una ciutat amb militars a dojo (pàg. 21)… un regiment, mil cinc-cents homes, s’havia de fer notar… acompanyant-ne alguna. Les últimes ratlles d’aquest capítol reflecteixen molt bé l’aspecte de Lleida en aquella època, amb la influència nefasta del leridanismo: Lleida era una d’aquelles capitals de província… sí, senyor. Sense oblidar, naturalment, el bisbe Aurelio del Pino.

Barcelona va lligada a l’adolescència i a la primera joventut de l’autor. A l’institut Menéndez Pelayo va acabar el Batxillerat. A la vella universitat de la plaça del mateix nom estudià Filologia Clàssica. Aquella universitat única i venerable… (pàg. 33). L’ambient barceloní, amb la fam i les mancances de la postguerra, és descrit meravellosament. Diferents barris són objecte d’una dissecció acurada, amb un fi estilet verbal, que revela una extremada riquesa de percepcions. Fixem-nos com parla de les esglésies (pàg. 35): Santa María del Mar… la “cruzada”. Però el jove estudiant defuig els ambients solemnes i encarcarats; prefereix passejar i conversar amb amics. L’amor a la literatura es manifesta també en aquestes paraules: (pàg. 33) A Barcelona em trobava… la Rambla populosa…     

Acabada la carrera, va tenir ocasió de fer recerca a l’Arxiu de la Coronad’Aragó, com a ajudant d’un gran savi i humanista: Jordi Rubió i Balaguer. Vallverdú el descriu així: (pàg. 42) Rubió era un home… joventut (…) Era esquenadret… gepa (…) El seu perfil, la seva figura desvetllava confiança. Algunes vegades, a la sortida de l’Arxiu, havien fet una passejada (pàg. 44):  i ell em comentava tot de coses de la Barcelona… i del Modernisme (…) Era visible que enyorava la Catalunya… esperances republicanes.

Ara em fixaré, sobretot, en l’ús del llenguatge per part de Josep Vallverdú. En aquesta obra es fan paleses les qualitats que sempre han ornat la seva prosa, tant la narrativa com la d’assaig. Riquesa de lèxic, que harmonitza bé amb la sobrietat i amb la precisió. Fluïdesa sintàctica, amb hàbil alternança de la frase curta i de la llarga. Un ritme natural i flexible, amb subtils ruptures que fan més amè el desenvolupament de les idees i més sorprenent el joc de les imatges. Fons i forma encaixen com el guant en una mà, amb una saviesa aparentment senzilla. La llengua catalana és una eina que l’autor usa amb mestria, sense esforç, com si li fos donada en cada moment -com una aigua que brolla d’una font ancestral i que assacia la nostra set de coneixement i de bellesa. Vallverdú és un home amb una profunda experiència de la vida -que en ell troba l’expressió verbal més escaient. Hi ha un misteriós lligam entre vida i obra, de tal manera que la primera no es pot entendre sense el lúcid testimoni d’una obra literària rigorosa, que té el seu punt més alt en el joc de la imaginació, alegre i lliure.

Veiem algunes mostres d’aquesta empenta imaginativa, que no es dilueix en artificis verbals, sinó que troba sempre la manera viva i exacta de materialitzar-se en un text. I, en algun cas, arriba a l’extrem de crear una paraula nova, fortament expressiva. Per exemple, en el setè veïnat, a Puiggròs, ens parla d’un jove pastor, Ramon Cornellana -d’origen pirinenc com el seu pare, també pastor-, que mena un ramat d’ovelles, mentre a l’estable se sent el desesperat bel tremoladís i agut dels xaiets. I explica que quan el pastor obria les portes de l’estable, una mar de menuts mamellons blancs i cuabellugosos sortia en tropell i no trigaven pas gens a trobar on amorrar-se enmig de la polseguera. Aquí apareix la paraula nova: cuabellugosos -d’una plasticitat admirable. I ens plau la gràcia descriptiva, dins el realisme del text.

En un altre capítol, recorre a una frase feta, d’un jovial humor negre. A Lleida, d’una persona que anaven a enterrar, es deia que passava el pont d’esqueneta. Cal tenir en compte la situació del cementiri, en la nostra ciutat.

La comparació és una figura literària que Josep Vallverdú maneja amb una seguretat magistral. En posaré alguns exemples. A Barcelona, als anys quaranta les mestresses de casa sortien al carrer diàriament una mica com les rates, ensumant el racó on trobarien el menjar per a la família.

Parlant dels captaires, diu que els capos de la  pintoresca confraria eren monarques que passaven comptes amb els seus subordinats, feien arqueig, i així de nit vivien com uns prínceps. Un símil ben expressiu.

En algun cas, la comparació es tenyeix d’un humor molt característic de la prosa de Vallverdú. Tornant al pastor de Puiggròs, l’autor ens informa que aquelles bestioles estaven afamades, i llurs esgarips trencaven el cor, com en una novel·la sentimental. Abans ha dit que els xais havien romàs tancats llargues hores en cruel espera. Fixem-nos també en la gràcia hiperbòlica d’aquest segon epítet.

Com a bon escriptor que és, sap recórrer a una de les figures literàries més difícils: la metàfora, amb una eficàcia pròpia del llenguatge poètic. Veiem-ne un exemple magnífic: Sostinc, a risc de semblar extremista, que la transició a la mort de Franco fou una trampa, un pastís amb cloroform a dins. Aquí observem que hi ha una doble metàfora -la segona, verament extraordinària. De passada, ens adonem de la preocupació política: una constant en Vallverdú -que li fa clavar una punxada a la pell del conformisme i de la passivitat: defectes, que, amb la disfressa del seny, caracteritzen massa sovint la mentalitat catalana.

En aquest aspecte, per entendre millor el pensament polític de Vallverdú i per copsar trets clau del seu caràcter -la tolerància, la comprensió profunda, l’esperit raonador propi dels il·lustrats del segle XVIII-, hem de llegir atentament el retrat que fa del seu pare, Josep Vallverdú i Solà, un urgellenc de secà que arribà a Lleida l’any 1910. D’ell assenyala la moderació, el pragmatisme, l’humor sa, la generositat, a més de sentit artístic i criteri analític. Tenia un traç molt penetrant per a la caricatura… En política fou liberal, republicà i demòcrata convençut, i més convençut encara com a catalanista.  Sens dubte, deixà una gran empremta en el seu fill. I acaba el retrat amb aquestes paraules (pàg. 26): L’he admirat sempre (…), li envejava la riquesa de seny, la saviesa social, el conèixer tantes situacions de la vida.

El tremp ideològic l’hem de completar amb el vessant més humà: el contrapunt vital dels sentiments. Josep Vallverdú, amb una delicadesa commovedora, ens parla del festeig amb Isabel Arqué i de la vida en comú -que té, com a vincle d’unió, la tasca diària de l’ensenyament, vist amb una lúcida exigència pedagògica: en Josep a diversos centres, inclòs l’institut que porta el seu nom, a les Borges Blanques, ila Isabela l’Escola Alba, que va fundar l’any 1969.

En el tercer veïnat, a Sant Feliu de Guíxols, apareix el fill, l’Eloi, del qual parla amb serenor i, alhora, amb un profund afecte paternal. Va ser una experiència difícil, contradictòria, el relat de la qual colpeix el lector per la seva intensa càrrega humana. I és significatiu que dediqui la fesomia d’aquest veïnat a l’Eloi, tot i que, en la llarga estada a Sant Feliu de Guíxols, va tractar a fons un gran escriptor de les lletres catalanes: Gaziel.

Vull acabar la meva presentació amb unes dades objectives. Veïnats i fesomies és una obra dividida en vuit capítols, que corresponen a set llocs de residència: Lleida, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Balaguer, Lleida (II), Puiggròs i l’Espluga de Francolí. Cal remarcar que en Josep i la Isabel viuen a l’Espluga des del 1988, any de la jubilació: l’etapa més plàcida de la seva vida. Ara deixo de banda la informació sobre l’Espluga i llegiré unes paraules lluminoses (pàg. 142): És una població… als vents acostumats. I també uns versos de Ramon Muntanyola (pàg. 143).

Finalment, vull remarcar que Veïnats i fesomies s’inscriu en una zona àmplia i fecunda de l’obra de Josep Vallverdú, que podríem anomenar literatura del jo. En ella, les consideracions pròpies d’un llibre d’assaig alternen amb els records personals, en un viu exercici de la intel·ligència. Comença, fa quaranta anys, amb Proses de Ponent i continua amb Indíbil i la boira, Les vuit estacions, els tres volums de les Memòries, Hora nona, Quasi nou llunes, Ciutadà s/n… I altres títols. Una llarga llista, que culmina amb aquesta obra admirable -al meu entendre, una de les més reeixides del seu autor.