Francesc Pané
Ha deixat el tabac, però quan jo el vaig gaudir com a professor, fumava en unes magnífiques pipes. El magisteri feliç, les coses ben fetes, l’humor i l’apassionada serenitat, des de llavors, sempre em recorden l’olor de tabac de pipa.
En Vallverdú, per a la nostra generació, és una mica com “El Patufet” per a la generació republicana: la presència del País, la continuïtat de les paraules, l’indret dels jocs aventurers, la imaginació que la pobresa dels nostres estudis solleva en volutes de tendresa o en remolins de sentiment.
No ha estat fins relativament tard que la maduresa de la nostra generació ha descobert en aquest home, en la seva imatge rodona, la saviesa i la poesia de les terres, l’arquitectura natural dels boscos, l’ànima frèvola i arrapada dels ponentins. I tot i així hem hagut de córrer per atrapar-li, encara, el gest elegant de la saviesa, el pensament enriquit amb la lentitud del treball constant, de l’estudi pertinaç. Sovint en les seves conferències hi hem endevinat un saber que no sospitàvem. Un saber llibresc, però també un coneixement fondo, personalíssim, del segle –potser dels segles i tot- i de les frenètiques batusses que els pobladors del temps hi hem tingut per fer-lo avançar, per fer-lo segle dels segles.
Quan els estudiants li preguntàvem per què duia llacet, ell somreia. Només somreia. I érem pollets als seus talons, pollets a la percaça d’una figura i d’un gest que captivava.
Avui, més conegut –feliçment- i més mimat, Vallverdú manté en la captivitat emocional els lectors de la seva obra. Però més captiva és la terra ponentina i tot el que en ella creix: si Màrius Torres dibuixà xipresos i pollancres d’alçada espiritual, Vallverdú ha dissenyat els altiplans i les aigües perquè tinguem un horitzó complet, un punt de confluència precís i tan conegut que ens sigui taula on menjar, temple per pregar-hi i terra on sembrar el pa nostre de cada dia.
Fa falta un pont. Els ponts i els fars són el millor símbol de la civilització que conviu en pau i prospera. Fa falta un pont entre ell, Vallverdú, i el poble que l’ha fet, més consistent i més florit. I fa falta un pont entre ell i els que avui l’estimem esgrafiant lentes paraules d’aprenents, més consistent i més luxós. El futur s’ho mereix.