J. Arenas i Sampera

(AVUI, 25.10.1983)

A l’homenatge que s’acaba de tributar a l’escriptor Josep Vallverdú en el marc de les Festes Populars Pompeu Fabra, un dels nuclis participants que sens dubte ha tingut especial significació ha estat el dels nois i noies provinents de tot el país. Evidentment, també el que deu haver plagut íntimament l’escriptor. L’escriptor pedagog. Perquè la llarga i àmplia trajectòria professional de l’homenatjat no ha estat altra cosa que una acció didàctica en el sentit estricte de l’educació dins les parets de l’escola o institut o en el sentit més global quan amb la ploma ha influït educacionalment, tot delectant-los, en milers i milers d’infants joves ultrapassant no sols l’àmbit comarcal sinó el mateix límit dels Països Catalans.

Quan Vallverdú ha afirmat que el conjunt dels seus lectors s’acosta al milió, ha donat a entendre aquesta realitat. Una realitat que ell mateix ha tingut cura que no emboirés els principis pels quals ha lluita des de sempre. La seva fidelitat a la llengua catalana arrenca des de fa anys, i ha intervingut activament pel seu ensenyament en qualsevol àmbit social. Per això, quan els nois i noies de fora els Països Catalans llegeixen una de les seves obres, saben prou bé que l’obra ha estat escrita en una realitat diferenciada.

L’aspecte d’acció pedagògica de Vallverdú és triple. Per una banda, la seva tasca professional atenent la docència cada dia; per l’altra, l’ofici d’escriptor partint d’una realitat i palesant una voluntat nacional; i, en darrer lloc, la projecció internacional de la seva obra amb un segell i una dignitat inconfusibles.

Vallverdú, n’estem segurs, prosseguirà la seva tasca incansable des del seu Segrià, mostrant des del Ponent de les terres catalanes el que és l’ofici de mestre. I en el seu cas l’ofici de mestre en tres dimensions, que honoren el país que ara li ha fet palès de manera pública i institucional el seu regraciament.