Les vuit estacions
Dietari 1988-1989
Josep Vallverdú
Pagès editors, 1991
Les vuit estacions són un conjunt d’anotacions a manera de Dietari que l’escriptor fa al llarg de dos anys. Qualsevol tema desvetlla en Josep Vallverdú un estímul per fer-ne un comentari, moltes vegades girat endins, i extraient-ne ecos que poden arribar a trossos de memòria o cavil.lacions diverses: una fita més en el camí dels que ell anomena “llibres personals”, i que tot escriptor amb llarga carrera té necessitat de fer, assajant un fragmentari autorretrat.
«Aquest Dietari, escrit al llarg de dos anys, constitueix un volum més d’una sèrie del que jo en dic Llibres Personals, on aboco memòries, opinions, confesions, anècdotes, crítiques i interrogants… Conté, certament, vivències i opinions, però també amplificacions d’alguns temes que havia tractat en curtíssims articles a la premsa i que aquí troben més sostingut desplegament. I, com pot esperar-se d’una persona amb quaranta anys d’obra literària publicada, referències constants a la caducitat de tantes coses que abans vèiem ufanoses i tibants…»
Aquesta és la breu presentació que Vallverdú fa del seu quart llibre personal, Les vuit estacions (Pagès editors. Lleida, 1991), escrit durant els anys 1988 i 1989 -és a dir: durant vuit estacions- que coincideixen amb la seva jubilació dins el camp de l’ensenyament i el canvi de residència a l’Espluga de Francolí. Una època important de la seva vida durant la qual l’escriptor es dedica a endreçar papers, escriure a la premsa i a explicar reflexivament i de nou vells temes que havien centrat ja en diverses ocasions l’atenció dels lectors i que ara hi torna de nou amb una pausada exposició i amb la refinada ironia i bon humor de sempre, tot i la visió crítica i contundent.
En el Dietari doncs, tan aviat evocarà una divertida anècdota com la que qualifica de «cabaret-política» (pàg. 32) sobre els problemes de protocol en l’acte de lliurament del Premi Ramon Fuster i Rabés, el novembre de 1987 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, com insistirà en el tema de «l’escriptor perifèric», un tema que «no tan sols m’ha interessat objectivament, sinó que amb els anys, m’he fet la pròpia consciència d’escriptor perifèric» (pàg. 37). «El novel.lista, poeta o dramaturg de la perifèria -continua dient- en no aparèixer més que molt escandidament als mitjans, és com si no en fos ciutadà. Avui dia, a més de ser ciutadà del padró, cal ésser ciutadà dels mitjans. Avui, la constància visual d’un escriptor, el seu moviment corporal, el seu perfil, són atots per afermar una existència literària». (pàg. 38). El tema de l’escriptor perifèric és també el centre d’interès d’una de les conferències que conformen el llibre Entrada lliure.
Però amb el Dietari descobrim també situacions noves i sensacions que fins ara no havíem constatat. El tema de la jubilació ha portat noves vacil.lacions i alguna preocupació: «em demano si tinc tantes ganes d’escriure com abans. Jo diria que no: el panorama narratiu se’m fa costa amunt, sembla tímida la inventiva o m’he tornat més selectiu en els temes. Imagino plantejaments (sujets, a la francesa) i els descarto perquè no em satisfan. O és, potser, que tinc el temor propi dels vells que, si no presenten quelcom enlluernador, se’ls farà palesa una debilitat general que no voldrien mostrar? La veritat, les darreres coses enllestides m’han satisfet, tot i que, potser per les vacil.lacions i tempteigs experimentats durant el procés de creació, el conjunt m’ha semblat producte d’un esforç superior al que hi posava abans. Abans, però, era fa vint, quinze anys… De què em queixo, doncs? El temps ha de deixar alguna ferida. I si la passa és més sàvia que hi fa que sigui més lenta?» (pàg. 62)
Vallverdú no s’atura, però, i amb una gran agilitat narrativa anirà passant d’un tema a l’altre: el fet de traduir -«una rica gimnàstica mental que produeix alhora una fatiga i una exaltació»-; l’interès per les novel.les juvenils de temes mitològics; la lectura del llibre de Hawking Història del temps i la perplexitat davant els descobriments de l’astrofísica -«com és possible que se’ls hagi ocorregut la teoria dels forats negres?»-; però també un record entranyable per Joan Barceló, escriptor que morí als 24 anys deixant una sèrie de volums d’una narrativa per a joves molt innovadora en aquells moments -«impressionava només de veure’l. Era alt, prim, ros fosc, amb un posat de caminant del desert, vestit informalment…La mobilitat del seu esperit es trasllueix en la multiplicitat de gèneres conreats, tots ells tractats reexidament, i on la nota negativa d’una innegable precipitació brolla només de tant en tant». Saltant d’un apunt a un altre, amb el desig volgut de repetir-se, si cal, en allò que el preocupa i l’obsessiona, anirà confegint aquest conjunt de notes. «El desencadenant de moltes d’aquestes notes no és altre que el retrobament amb textos meus inesperadament oblidats o ficats en un rebost de la memòria. Car si, com volia Josep Maria Castellet, hi ha escenaris de la memòria, jo diria que hi ha també rebosts, on enfonyem vivències, creacions del magí. Un bon dia tornen a sortir a la llum». (pàg. 127).
Segons Xavier Macià, Les vuit estacions, tal i com l’al.lusió vivaldiana del títol deixa entreveure, no és un llibre monocorde, sinó polifònic, caracateritzat per un bigarrament tonal i temàtic notable. L’estructura del discurs que es presenta sota la forma del dietari, no s’caba de precisar absolutament: és discontinu, fluctuant, i se situa en un punt indeterminat entre la confessió, l’assaig, l’autoretrat literari, la biografia i les memòries. Precisament aquest punt de vaguetat discursiva és el que dóna a la prosa del llibre una textura variada, fresca i gratificant». (Xavier Macià: «Les estacions de Josep Vallverdú», inèdit).
(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1989. pp. 100-103)
Pròleg a Les vuit estacions, de J. Vallverdú, per Josep Murgades:
La citació és de Lampedusa i, a desgrat de la relativa llargària, crec que paga la pena de reproduir-la a tall d’encapçalament d’aquests mots liminars:
“Quan un es troba en ple declivi de la vida, és imperiós recollir les màximes sensacions que han travessat aquest nostre organisme. En fer-ho, uns quants aconseguiran de crear una obra mestra (Rousseau, Stendhal, Proust); a tots, però, hauria de ser possible preservar d’aquesta manera alguna cosa que sense aquest petit esforç es perdria per sempre. Fer un diari o escriure, a una certa edat, les nostres memòries hauria de ser un deure “imposat per l’Estat”: el material que s’hauria acumulat al cap de tres o quatre generacions posseiria un valor inestimable; i molts problemes psicològics i històrics que obsessionen la humanitat es resoldrien. Per molt que hagin estat escrites per persones insignificants, no hi ha memòries que no encloguin valors socials i pintorescos de primer ordre”.
En el cas que ens ocupa, és evident que el nostre benvolgut Josep Vallverdú no es troba, per sort d’ell i dels seus lectors, “en ple declivi de la vida”; però sí que és cert que, havent atès l’edat de la jubilació, pot escriure tranquil.lament “ara que tinc prou anys per veure dècades com si instants fossin” i apostar, en conseqüència, per un llibre en forma de dietari.
No li cal a ell aspirar a haver creat cap “obra mestra” a l’estil dels grans escriptors adduïts per Lampedusa. Vallverdú pertany a l’estrènua nissaga de bons escriptors que, a diferència dels pocs que assoleixen la genialitat summa, aconsegueixen en canvi –i per dir-ho segons W.H. Auden- donar-nos la mesura de la decència: en el tractament del llenguatge, en la capacitat fabuladora, en el rerefons anímic i moral del conjunt de llur obra.