Lleida, cordialment
Josep Vallverdú
Pagès editors, 2005
Article de Vidal Vidal titulat El cor de la ciutat i publicat a Segre el 2.10.2005:
Cordial significa sortit del cor i Lleida, cordialment…és un llibre escrit amb el cor. Escrit i fotografiat, perquè es tracta d’un bell volum il.lustrat, un oportú i encertat encàrrec de l’IMAC (el paer Sáez, per entendre’ns) als senyors Josep Vallverdú i Xavier Goñi. Esplèndidament editat per Pagès.
Vallverdú aprova –no cal dir que amb nota alta- una assignatura pendent que mantenia amb la ciutat de Lleida. L’havia analitzada en diversos treballs, tant l’espai físic com la seva història i la seva gent, n’ha explorat els voltants en repetides trameses editorials, de fet la capital del Segriè és present d’una manera o altra en bona part de la seva extensa producció, però encara no havia tingut l’oportunitat de descriure-la, de recórrer-la passa a passa i després relatar-nos les seves impressions. Aquí ho fa, i ens en congratulem com a lectors i com a veïns d’una ciutat que sens dubte mereixeria ser més literaturitzada (alguns fem el que podem), amb l’estil que li és propi, sempre tan elegant, caracteritzat per una sobrietat que exclou recursos retòrics i s’enriqueix amb un registre lèxic per desgràcia absent en la prosa de lletraferits més joves i menys llegits, però sovint més petulants. No assenyalo ningú perquè el retret és general.
El text vallverdunià assoleix un inspirat equilibri entre informació i evocació, entre l’objectivitat de les dades i la subjectivitat de les sensacions, entre vell i nou, entre passat i present, i acaba amb un missatge d’esperança mirant al futur: una ciutat jove que batega al compàs dels temps moderns, sense renunciar a les arrels. Ni a la identitat que la defineix i la distingeix. No hi falten unes gotes de lirisme, com quan parla del riu o de la boira, ni alguna nota irònica, com quan reporta el posat ambigu de les estàtues d’Indíbil i Mandoni, en romàntica actitud, més de ballet que bèl.lica. Tampoc defuig la polèmica, per exemple a l’abordar la remodelació de la plaça de Sant Joan, més adequada a àmbits oberts o barris nous, definitivament fora d’escala en el seu context.
La Lleidade Vallverdú, que s’acosta força ala Lleidareal, és una ciutat de contrastos per bé que possiblement ja més amorosits els extrems oposats que temps enrera la definien, dominada per la silueta totèmica dela SeuVella, alfa i omega de l’itinerari proposat. Una ciutat castigada per la història, tantes voltes destruïda, avui dia en vertiginosa transformació.
El text dialoga constantment amb les escollides instantànies de Xavier Goñi, que no són les clàssiques postals de monuments o racons típics, sino més bé retalls passablement costumistes de la quotidianitat atrapats per una càmera sàvia i sensible, jugant sovint amb els efectes de sol i ombra, com si de vegades tinguessin moviment o relleu tridimensional, i que ens presenten una ciutat viva, activa, animada, sovint festiva, una ciutat més de les persones que no de les pedres.