L’Acte de presentació del llibre Hora nona, de Josep Vallverdú, ha tingut lloc al Via Fora de Manresa el dia 13.12.05

 En el mateix acte es presenta també el WEB de Josep Vallverdú

La Presentació va anar a càrrec de Josep Maria Aloy: 

Si fossim un país apassionat per la literatura i per la cultura, si fossim un poble fascinat pels seus escriptors, avui a Manresa faríem festa grossa per rebre el degà de la literatura infantil i juvenil catalana… Alguns fins i tot estaríem disposats a posar domassos als balcons i reclamaríem als responsables de la basílica dela Seuque engeguessin un bon toc de campanes per anunciar l’acte… però vivim en una societat on el llibre i la lectura encara són vistos amb una certa perplexitat i on els homenatges als escriptors s’acostumen a fer quan ja no hi són, però gairebé mai abans…

L’acte d’avui és per presentar un llibre i per inaugurar una pàgina web però sobretot per homenatjar un dels escriptors més prolífics i amb una obra més variada, més completa i més consolidada de tots els que avui es dediquen a escriure i a publicar. Un autor que als vuitanta-dos anys continua sent tan lúcid, tan coherent i tan creatiu com el primer dia. Prova de la seva fertilitat literària són els tres títols d’aquest 2005: Lleida, cordialment..., Hora nona i Sobre la pista d’en Silver. És a dir, un llibre de regal sobre Lleida, amb molta profusió de fotografies i textos que expliquen tant la seva història com circumstàncies i efemèrides destacades de la ciutat i dels seus carrers. Un dietari, Hora nona, que ve a ser una mena de recull d’opinions, de cabòries, de confessions d’un home de cultura que ha viscut el temps suficient com per poder parlar una mica de tot i amb seny. I, el tercer, una novel.la juvenil que recupera aquell personatge entranyable de L’illa del tresor d’Stevenson i en recrea els seus últims anys de vida. Del primer no en parlarem perquè tracta de Lleida i s’escau més parlar-ne als ciutadants d’aquella població. De l’últim, de la novel.la juvenil tampoc perquè tot just ara entra a màquines. Parlarem, això sí, d’aquest dietari i llibre de cabòries que si voleu podreu comprar i l’autor us signarà amb ganes.

Presentar un llibre d’en Vallverdú que no va dedicat a la canalla pot semblar un pèl estrany però he de recordar que Vallverdú és un autor que ha dedicat gairebé el cinquanta per cent de la seva obra al públic adult. Es tracta d’un escriptor que tant ha escrit assaig, com llibres personals, que tant s’ha dedicat al conte, com a la novel.la, com al teatre… Un autor que ha traduit i adaptat i fins i tot il.lustrat alguns dels seus escrits… Que no ha tingut mai un no per fer un pròleg, una presentació, una conferència o un pregó… d’aquí ve que el crític i editor Isidor Cònsul el bategés un dia com a escriptor tot terreny per la diversitat de la seva obra.

Hora noma, doncs, és ara com ara l’últim llibre d’aquest autor i tal com indica el subtítol és un llibre de capvespres, o un dietari o com diu el mateix Vallverdú un libre de confessions, on expresso el meu parer sobre temes diversos que m’afecten i estic segur que afecten també la meva col.lectivitat… Talment com un recull de cartes enviades a un amic, Niço, a qui l’autor dirigeix les seves opinions i confessions i, com diu ell mateix: Són moltes les matèries sobre què opino en aquest llibre, i em reconec potser agosarat i imprudent algun cop, però t’asseguro que ho  he escrit tot des del plantejament més constructiu i alhora des de la lucidesa de qui,per l’edat i per l’amargor massa sovint sentida, espera poc de la vida.

Vallverdú és conscient que ja és un home gran i li comunica a Niço que …Abans que perdi facultats mentals, he decidit adreçar-te aquest llibre en forma de cartes. Hi repasso situacions, conflictes, sentiments, actituds, militàncies, desigs, desil.lusions. Aquest, doncs, és un  dietari crepuscular, dolgut, ben cert que punyent a voltes. No és un llibre de memòries, és un llibre de cabòries.

El llibre, dividit en capítols breus i cada un d’ells encapçalat amb el sant del dia, és també un santoral a través del qual Vallverdú mostra els seus coneixements i la seva àmplia cultura a l’hora de situar i explicar cada un dels personatges esmentats… Però aquesta introducció, més o menys curta, basada en el santoral, li dóna peu després a parlar de qualsevol altre tema

I quins són els temes que avui més preocupen a Josep Vallverdú? De forma desordenada i sense establir cap prioritat, diria que un dels que sobresurt és el de la mort. ...en realitat –diu Vallverdú- ens haurien d’ensenyar des de petits que per naturalesa tenim un contracte amb la mort, contracte que té una data d’acompliment. I es consola pensant que en el gran desconcert del cosmos la llargària de la nostra vida és insignificant. (52)

També confessa la seva poca eufòria religiosa, o per dir-ho de forma més simple: la seva poca fe: ...a mi els patiments compartits, més que no els escassos que he sofert,  em van fer perdre la creença en el Paradís, que em semblava que un temps vaig posseir. Educat en la teoria de la feblesa de l’ésser humà, del pecat, del càstig, de la causa immediata, havia arribat a creure que calia acceptar de patir, que el sofriment enaltia i donava fortalesa. Després de tenir la mare malalta de mort al llit tot un any, d’aplicar-li dificultosament injeccions perquè ni carn no li quedava, vaig dir-me, amb una energia interna adolorida en aquells meus divuit anys, quan tot  just ella acabava d’expirar: no, el sofriment no enalteix, el sofriment degrada.

També parla de la situació actual del món, i diu: ...Jo personalment crec que és un gran món, l’actual, que ha aconseguit moltes fites, tècniques i socials: però no acaba de ser del tot el meu món, segurament a causa que no el tenim adaptat perquè tothom s’hi trobi còmode. (54.) El moment polític i social preocupa i de quina manera a Josep Vallverdú: …Viure tothora amb la impressió que fan amb tu el que volen, que és ben poc el marge de maniobra de què pots usar, resulta fatigós i enervant, i et deixa l’esperit adolorit. (97)

Vallverdú també parla dels polítics: … i el nostre petit món polític està mancat d’una figura amb carisma, algú que de debò es posi al capdavant del poble (185)... Segons ell, el problema dels nostres polítics és que …es tiren plats dialectis pel cap mentre la cassola s’agafa. No plantegen el tema de la supervivència, sino que arbitren pedaços i sargits per a cada menuda ocasió….  …a mi em queda, com tantes, tantíssimes vegades, la negativa individual, el gest modestíssim, però entenc que digne, de dir que aquest món no és el meu, que li falta un alè sensible perquè ho sigui… (188). No s’està, Josep Vallverdú de denunciar l’existència de corrupcions, favoritisme, nepotisme, xarxes ocultes de connivència entre financers i polítics, prepotència potser una estona i astúcia de barris baixos l’altra. Negocis d’escàndol amb els trens de nova construcció, camps de golf, ports esportius, immobiliàries, pressupostos  i diners rebuts d’Europa. Som conscients que tot això existeix, i ens en dolem. Però com a ciutadans també tenim la potestat i l’obligació d’organitzar-nos per denunciar, denunciar amb papers a la mà. I correspondre amb vots negatius a les conductes negatives. No podem esperar passius. Em temo, però, i me n’esgarrifo, que encara falta molta educació política per tenir assumit un coixí de possibles actuacions democràtiques capaces de posar fre als polítics malastrucs. (216)

I, de cop, com volent sorprendre el lector, parla de manera molt emotiva de l’amistat i dels amics: … Seure a taula amb amics és instal.lar l’escalforeta de l’amor. (118)… tenir amics és transitar amb més seguretat i energia per aquesta vall de llàgrimes. Redreçar les pròpies inseguretats amb la fermesa dels lligams amicals. (118). Però el record dels que ja no hi són l’enterboleix: …Me’ls estimava, els amics enduts pel vent fatal, que han anat deixant-me  cada cop més aïllat. Aquesta és una sensació desoladora, veure que avui l’un, l ‘any vinent l’altre, cauen com arbres abatuts per la destral. (64)

Del seu estat d’ànim, del seu calendari personal: ...que cada dia té els fulls més grocs –diu- i les festes menys lluïdes. He viscut aquests anys darrers afeixugat per desencisos diversos… Estic profundament trist, una tristesa que no em precipita a depressions, però sí que de vegades em fa veure un mur al meu davant. Imagino que d’altra gent se sent de manera pareguda, però no ho confessen. Sortosament, encara em llevo cada matí amb l’impuls de moure’m, de fer coses (67)

Jo diria que Hora nona és un llibre realista. Crec que un dels més realistes que ha escrit mai Josep Vallverdú… Tot i que ser realista avui vulgui dir adoptar un to pessimista… Sobretot quan diu, per exemple, que la nostra llengua, un altre dels temes protagonista del llibre, està amenaçada d’extinció… (99). Com tots els de la meva generació, estic cansat d’esperar: porto dècades i dècades de vida caminant amb una sabata vella i una espardenya foradada… (101) Vallverdú parla d’ell i del seu estat d’ànim en diversos moments: Sovint em sento cansat. Cansat potser no és el mot, las m’agrada més. La lassitud no és la fatiga de qui ha molt caminat o ha destralejat tot un arbre: lassitud és un desig de sentir-se fora del món…  … És a dir, són massa anys viscuts sota pressió, alerta a obrir-me camí,  a fer una família, a tenir-ne cura, a donar, ai de mi, una imatge. El cos s’ha fet vell, encara ben portant, però fins quant de temps? Potser hauríem de descansar i mirar com treballen les formigues i les abelles, i fan el niu les caderneres. …  sovint tens la impressió –falsa, entenguem-nos- que ja has vist massa coses, conegut massa gent, fet massa llegües de camins i viaranys. De bon grat t’asseuries vora un marge, amb tres fulles de menta penjant dels llavis i clouries els ulls  fent vots perquè t’embolcallés un son profund sense cap imatge ni cap vivència, un son final… … Em diuen que estic actiu, molt actiu. Però m’adono, en cada fibra del meu ésser, que les motivacions no hi són com abans. Escric amb cautela, de la mateixa manera que camino posant els peus a terra amb compte de no caure,… … Sóc un escriptor vell, del prestatge més polsós, qui sap si corcat, dels escriptors vivents catalans. …(175)

Hora nona és també un llibre valent, sobretot quan l’autor parla d’independentisme: ... personalment em plauria del tot pertànyer a una nació amb Estat propi, és a dir, clarament i bonament fora d’Espanya. D’una Espanya que Vallverdú qualifica de  mal encaixada en Europa i mal encaixadora de les nacions dins d’ella… som cada cop més els que opinen des de la més forta convicció que com estaríem bé i amb una salut de ferro seria fora, ho repeteixo…. (100)… Perquè això de viure dins d’Espanya és un mal negoci: Viure dins de l’Espanya actual, amb xifres a la mà, permet adonar-se de la sagnia del nostre esforç col.lectiu i la condemna a viure a la segona divisió amb risc d’anar a parar a tercera a cada nova temporada

I, com no, un antic i venerat professor no ha d’estar també preocupat per l’educació! I sobretot pel que ell en diu una desorientació educativa, fruit d’una superficialitat social.  Potser el que ens passa és que anem fent via cap a la no-educació. Si els infants, a casa seva, responen amb intemperància als pares, es tanquen per un no-res a les seves exclusives cambres tot defugint el diàleg o posant-se a dialogar exclusivament amb el seu e-mail, planten cara als professors i fan el que volen pel carrer, potser que féssim l’esforç d’imaginar-nos el futur immediat.(135)

Vallverdú no s’està de comentar com la família ha perdut cohesió, s’ha banalitzat, i per a molts infants els pares han perdut autoritat ; són uns éssers que conviuen amb ells, als quals se’ls pot demanar coses i als quals, si ve de gust, es pot fastiguejar. Els moments d’harmonia són escassos, en manta família s’estableix una absencia de diàleg, una absència corpòria.

I, als qui llegiu el llibre, de sobte, us sorprendrà, quan l’autor surt a parlar de gats. De gats i dels seus gats. Uns gats que, a casa,… no hem deixat mai que entrin al recinte de les persones i, per tant, que són moderadament domèstics, perquè de preferència habiten al jardii que admeten de grat compartir amb nosaltres… (212). El gat és la meva bèstia domèstica preferida; en rendeixo a  la seva total independència, al seu poder de decidir a cada moment què vol fer , desinteressat del desig de l’amo; m’embadoco davant la seva perfecta regència sobre el medi, el poder d’adaptar aquest medi a la seva apetència, la mateixa insuperable forma del seu cos, tubular, flexible, apte per cargolar-se, estirar-se, aprimar-se segons les necessitats, la sinuosa capacitat de reptar entre l’herba, com el seu parent lleó; la silenciosa manera de dipositar el coixí vellutat del seu peu a terra, com descrivia Edgar Allan Poe. Una silenciosa art que de sobte esdevé fulminantment mortífera quan d’aquell coix brollen com cinc raigs cinc ungles corbades que encalcen la presa. Les dents, com agulles, tenen tanta força com esveltesa: les aplica a dessagnar el ratolí o si escau a rompre el costellam d’un catxapó o la carcanada d’un pollastre. (213) …El gat no té res de l’honesta i prudent obediència del gos. Ell va a la seva. Bada comunament menys que no tu, i no li treuràs amb bastonades el costum de rapinyar… … El gat, ni quan passa gana, deixa de ser elegant; un cop ha menjat encara que sigui aquest el primr àpat en tres dies, es neteja el pèl, els peus, els bigotis, que necessita per tustar l’amplària dels forats, i la cara. El gat és un presumit, que fins que no està com una primavera no ix del seu racó. És un petit monarca… M’he allargat a consciència perquè així he pogut donar un botó de mostra del llenguatge que utilitza Vallverdú i de la qualitat literària dels seus textos.

Però he d’anar acabant i no voldria deixar de destacar també un dels temes més preocupants i dolorosos per a Josep Vallverdú: el tema del català… L’Institut d’Estudis Catalans ha donat a conèixer un document sobre l’estat de la llengua catalana i sota el títol de l’Ús Social de la Llengua Catalana. És una anàlisi aguda, penetrant, de la realitat de la llengua a la nostra societat. A les persones amb sensibilitat les farà estremir, i n’hi haurà que trobaran el dictamen massa ombrívol i alarmista: l’Institut considera, per exemple que: La comunitat lingüística catalana ha passat durant el segle XX a un estadi en què  hom pot témer seriosament per la seva sostenibilitat futura. El català no té força. És una llengua de projecció menuda, que malgrat les realitzacions literàries i la riquesa de testimonis científics que l’han valorada, no ha traspassat fronteres, o bé les ha passades en exemples singulars i sense difusió suficient,  i com que no s’ha pogut vendre bé perquè en la seva projecció no ha tingut mai el suport dels estats on té vida, porta un dia a dia que el fa semblar una llengua encara més dèbil. (220)

Vallverdú ens torna a recordar, abans d’acabar, que aquest no és un llibre de memòries sinó de cabòries… (224). Cadascú tragina els seus maldecaps o els seus mals de cap per aquest remenat de rialles i ploralles que és el món. I és natural que les cabòries no ens visitin amb bones maneres i passant a la nostra presència d’una en una,  sinó desordenadament, sortint de trascantó, impertinents i feridores, i que quan les escrivim les aboquem també a raig.

Us convido a llegir aquest Llibre de capvespres, que jo crec que ha de ser un toc d’alerta per a tots. Perquè no ens podem fiar que les coses aniran bé per elles mateixes… perquè no tot se solucionarà sense la nostra implicació… Deixem-nos de cabòries! Moltes gràcies!

Josep Maria Aloy / 13 de desembre de 2005.

 

 

Presentació de la WEB

www.vallverdu.org

 

La WEB que anem a presentar per primera vegada ha estat elaborada per Arnau Aloy estudiant de disseny gràfic. L’Arnau, tot i essent encara estudiant ha dissenyat ja una quinzena de web’s entre les quals la dels Bombardejos a Manresa que s’estrenarà properament i la del manresà Amat i Piniella.

La WEB de Josep Vallverdú s’obre amb una Portada on, a part de la foto de l’autor s’hi fa esment de dos elements molt significatius d’aquest escriptor:la Seu vella de Lleida, ja que fou en aquesta ciutat on Vallverdú va néixer fa vuitanta-dos anys i un dibuix del gos més emblemàrtic de la seva obra: Rovelló… un Rovelló que l’Arnau ha volgut fer que fos una mica el cul del Jaumet ja que no para quiet.

A la grella de sortida una sèrie d’apartats ens van conduint allà on volem anar. El primer d’aquests apartats és la Biografia de l’autor on queden recollits amb amplitud aquells aspectes de la seva vida més significatius…

La Bibliografia sobre l’autor ens porta a conèixer tots els articles que des de qualsevol lloc i moment han tractat d’algun aspecte de l’obra i de la personalitat de Josep Vallverdú. Un total de 185 articles que intentarem amb calma no sols esmentar-los sinó recollir-los dins la web i així fer-los accessibles a qui la consulti. Així, per exemple, si anem a Janer Manila i cliquem el pròleg que aquest prestigiós escriptor va fer al volum tres de l’Obra Completa de Vallverdú, ens apareixerà l’article en qüestió.

A continuació, l’apartat Actualitat permet donar notícia dels últims fets, xerrades, presentacions de llibres, articles i esdeveniments del present més immediat i proper que omplen d’activitat la vida de l’autor. En aquests moments, tres són els últims fets esmentats, l’últim dels quals és ja l’acte d’avui al Via Fora de Manres…

Un dels apartats més interessants en al història d’un autor és el conjunt de l’Obra. Nosaltres hem dividit l’apartat en tres subapartats: l’obra per a adults, les traduccions i l’obra infantil i juvenil. Aquesta última encara es subdivideix en més subapartats: Novel.les juvenils, contes, teatre, articles de divulgació, adaptacions, reculls i l’Obra Completa.

Un autor de prestigi és un autor que ha guanyat diversos Premis i que, per tant, consten tots ells en un apartat.

Ens ha agradat agrupar una trentena de Fotos de l’autor en diversos moments de la seva vida. Aquí estan exposades per a qui vulgui consultar-les.

La nostra web no necessàriament té tota la informació sobre l’autor i la seva obra i, per tant, és bo remetre a la persona interessada a altres webs que puguin ampliar-li aquestes informacions o li puguin donar nous punts de vista i noves valoracions. En aquest cas, ara com ara, hem anotat un Enllaç d’aquesta web a la web que sobre Josep Vallverdú té en funcionament l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Un Contacte facilitarà que qualsevol usuari de la web pugui connectar ja amb l’autor o bé amb la persona que dirigirà la web per consultar i demanar allò que sigui pertinent.

L’apartat del Fòrum ha de permetre a qualsevol lector de Vallverdú opinar sobre la seva obra o obrir debat sobre qualsevol tema que gira a l’entorn d’aquest autor, de la seva obra, del llibre infantil i juvenil, de les lletres, de la cultura en general… Veiem que algú ja s’ha avançat i ha enviat alguna opinió. Llegim-la, doncs: Felicitats, senyor Vallverdú per l’acte de presentació d’avui i felicitats per tota la seva obra. Esperem amb ganes tornar-lo a tenir aviat entre nosaltres. Gràcies per tot.

 

Presentació de Hora Nona

 

Aquest és un dietari. He trobat persones que confonen un dietari amb un diari. El diari és personal en tant que l’autor o autora hi diposita diàriament – o quasi- els seus sentiments, angoixes, desigs, enamoraments o decepcions, i s’hi implica d’una manera molt visceral i sovint dramàtica. El Diari d’Anna Frank, Diari íntim d’una adolescent, són exemples de diaris personals, sovint escrits  per la meitat  femenina dela Humanitat.

El dietari, al seu torn,  està compost d’escrits, també en forma de seqüència, però pot no ésser redactat dia a dia, sinó de tant en tant, més escandidament, i les en trades o capítols poden fins i tot  mancar de data. L’autor hi comenta fets del seu entorn que l’afecten directament o que contempla en tant que contemporani de l’esdeveniment, i hi posa una dosi de salsa crítica; el dietari és  igualment personal, pot ser tan personal com el diari, però el conjunt s’assembla més a una col.lecció d’articles d’opinió ,més o menys densos. Un diari pot mantenir-se secret, un dietari inicialment és més divulgable. Pot escriure’s a qualsevol edat, però generalment és obra de persones adultes, o simplement d’edat força avançada, com és aquest cas. És doncs, producte d’experiència vital i professional, de memòria llarga, de tongades d’experiències de tots colors, tal vegada de rebel.lió contra una innegable fatiga pel pes dels anys.

Em va motivar escriure aquesta obra quan em va venir a la memòria un bon dia un llibre llegit en els meus anys joves titulat “El món vist als vuitanta anys”, escrit per Santiago Ramón y Cajal. El recordava bastant bé, tot i que  se me n’havia extraviat el meu exemplar. Avui dia no es troba gens fàcilment,  Però gràcies  a un amic  vaig recuperar-ne un exemplar. L’il.lustre científic analitza força bé el tema de la senectud, el fet d’envellir, i dóna idees més o menys estoiques o morals sobre com enfrontar el combat. La segona part del llibre el porta a discutir de la situació política d’Espanya i escomet l’Estatut de Catalunya de 1932  directament i , a parer meu, fent aigües  menors fora de test. No era gens amic d’autonomies, Don Santiago. El va escriure el 1934, l’any que va morir. Precisament en fer al-lusió a aqueix llibre un servidor exposa el desig que no li passi el mateix.

Bé, el títol en definitiva em va posar en moviment, i suggerir que jo també podria esccriure quelcom d’anàlisi de crítica, d’elogi, de blasme d’allò que hi ha al meu voltant des dels vuitanta anys, de fet ja vuitanta- un quan vaig acabar-lo. Érem l’any 2004, en què tantes coses van passar en l’ample món i particularment en els cinc-cents mil quilòmetres al nostre voltant; a cabassades. Tenia temes: per exemplela Xinad’avui, les eleccions espanyoles,  els atemptats de Madrid, l’arxiu  de Salamanca,la Festade Sant Jordi, l’Església i els seus problemes,la República, la mort de les llengües, trontolls del català ,projecte de constitució europea, el català (i el valencià?) a Europa, les guerres del món, l’IEC, la globalització galopant, les generacions culturals, un indescriptible George Bush.

El títol, Hora Nona, suggereix l’entrada en els darrers estadis de la vida, simbolitzats a escala en el moment que el soldat clava la llança al costat de Jesús crucificat. L’Hora Nona és la penúltima.

Cada capítol porta el sant del dia en què l’he escrit i la majoria de camins no el sant o santa principal, sinó. dels cinc o sis que aquell dia estampa el santoral, el més humil, desconegut, pintoresc o peculiar en la seva biografia, biografia que faig constar, al mateix temps que insisteixo que, fora d’uns centenars , la resta dels milers de santificats de l’Església són de dubtosa realitat. Fins m’he inventat una santa, en veure que no ve d’un.

I ben sovint, s’hi sent el dring esquerdat de la decepció, de la dificultat de superar l’espectacle de la  nostra hipocresia, de la distància entre el que se sent i el que es veu realitzat, l’engreixament de la insolidaritat, de la imposició i l’abús. Tot això i més: la mirada d’un vell davant un món jove que, de segur, trobarà camins insospitats per prendre forma adulta.

En el fons, queda obert el gran interrogant de què serà del meu poble, les seves arrels, que passarà amb les globalitzacions, els enrasaments i les despersonalitzacions individuals i col.lectives.

Desitjo quee vostès en  puguin veure el desenllaç. Ei, i, si pot ser, un servidor també.

Presentació del llibre Hora nona, de Josep Vallverdú

Lleida, 12 de gener de 2006

 

 

Amic Josep, Isabel, senyora directora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Carme, benvolguda), benvolgut Lluís (per cert, enhorabona per la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana), amics i amigues, senyores i senyors,

 

Bon dia, o bona tarda, o en aquest cas permeteu-me la llicència de dir bon capvespre, bona hora nona…

 

És per a mi un veritable honor de ser avui aquí per presentar un llibre que serà reconegut, n’estic segur, com un dels més importants dins de l’extensíssima obra de Josep Vallverdú, del mestre. Us agraeixo, doncs, a la institució i a l’empresa convocants que m’hi hàgiu acollit i, sobretot, al mateix Josep, que m’hagi fet aquesta extraordinària confiança, que em temo no merèixer…

 

Deixeu-me dir, en primer lloc, que, abans i tot de llegir-ne i rellegir-ne el contingut, m’ha fet molta gràcia aquest llibre, sobretot per dues raons, una d’objectiva i una de subjectiva. La subjectiva, de fet, és una ruqueria, una cosa personal que no va més enllà de la casualitat: és aquest volum el número 86 de la ja molt notable col·lecció Guimet de Pagès editors –i resulta que el 86, el1986, abanda de ser l’any que va néixer el meu fill (que, per tant, enguany en farà vint, déu meu, com passa el temps, també per a mi, Josep!) va ser, si no l’any que ens vam conèixer (que això devia ser poc abans), sí l’any que més de relació vam tenir el Josep i jo, arran del II Congrés Internacional dela Llengua Catalana, on ell era el president de la delegació de Lleida i jo el secretari executiu: vam fer presentacions i curts i llargs viatges junts (conduint ell, que jo encara no tenia cotxe), vam reunir-nos dotzenes de vegades (i amb el Jaume Magre i el Víctor Siurana, entre altres que per sort encara viuen) i vam fer-nos fotos mig boiroses amb el castell i el pantà de Mequinensa de fons… (ho recordes?). Bé, aquesta és l’anècdota personal, agafada per la cua de les xifres. La qüestió diguem-ne objectiva, unida de fet a la qualitat general de l’edició del volum, es troba a la seva portada: aquesta foto, aquesta magnífica foto del Vallverdú de 80 anys ben posats feta per Manel Rey Cascales, que és un excel·lent resum del llibre: un autor que, arribat a l’edat a què arriba, sense dramatismes, n’assumeix l’essència –amb el que té de bo i de dolent– i que, tanmateix (o precisament), ens apareix en primer pla a la coberta del llibre, ocupant-la gairebé sencera, sense amagar la testa nevada però tampoc el somriure, i amb els ulls al mateix temps vius i cansats, desperts i lassos, interrogants i afirmatius… Quina portada, quina fotografia!

 

I bé: anem a la part del llibre de la qual és responsable últim l’autor, i comencem pel títol. El títol: l’hora nona (que literalment, en llatí, vol dir “novena”) és l’hora crepuscular dels romans, i Vallverdú, per edat, diu considerar que és en la seva hora nona, encarant o entomant o observant (que no és el mateix, i hi ha una mica de tot en el seu cas, em sembla) el crepuscle biogràfic [cf. full imprès de fragment: p. 65]. I és cert que, des d’un punt de vista estrictament cronològic, numèric, hom es troba, en superar els 80 anys com ell va fer el 2003, ja dins la seva novena dècada, oi? Per si de cas no quedava clar, ho rebla el subtítol: Llibre de capvespres. Entenc, hauríem d’entendre, doncs, que l’autor se sent en el seu propi capvespre, amb el clar del dia vital ja ben transcorregut, i potser albirant l’arribada de la nit… Déu n’hi do…

 

Però, ni en persona ni a través del llibre, vaja, ningú ho diria: trobem aquí –i aquí– un Vallverdú pletòric, en plena forma, lúcid i savi potser més que mai (també deuen ser coses de l’edat, això!), hàbil en la combinació de registres i tons, magistral com sempre pel que fa al domini de la llengua, en el qual assoleix aquell punt tan i tan difícil de fer-ho semblar fàcil…

 

D’altra banda, és clar, és obvi que aquí un cop més Vallverdú deixa de banda la ficció narrativa per endinsar-se en un altre dels diversos viaranys de la prosa assagística, i ho fa amb una força, un to i una ambició última impressionants. Dic ambició última perquè, aparentment, és un llibre lleuger, un dietari presentat com a epistolari, fet de fragments que, a més, com veurem, solen començar amb un to distès i fins irònic a propòsit d’algun dels sants o celebracions religioses del dia… Però més enllà d’aquesta primera aparença, en el fons, una lectura dels textos, ja sigui en el seu conjunt plenament coherent, ja sigui de forma aïllada, ara un text ara un altre, però amb el xip de la reflexió despert i apunt, revela un capteniment sòlid, una alçada moral i fins i tot, en segons quins capítols, un pessimisme vital –no gens dramàtic, sinó serè, però tampoc no gens dissimulat, sinó autènticament percebut pel Josep (això es nota) i transmès fil per randa al lector, amb pura sinceritat, amb to de confessió– que, tot plegat, de debò, deixen glaçat. Res de llibre lleuger, doncs. Més aviat un llibre d’aquells que, essent dietari (o més o menys dietari) des d’un punt de vista formal, podeu convertir de manera particular en dietari de lectura, també; vull dir: d’aquells que –com recomanava si no recordo malament Ramon Llull amb la seva obra més poètica i aparentment, només aparentment lleugera, el deliciós Llibre d’Amic e Amat– podeu o podríeu reservar un sol capítol per a cada dia, a fi de tenir temps per reflexionar-hi sense pressa i arribar al fons no solament del que s’hi diu sinó de tot allò que suggereix (diferent sens dubte, i aquí rau la gràcia, per a cada lector, i fins i tot per a un mateix lector en diferents èpoques o moments).

 

Però anem per parts – ja que ho porto escrit (em temo que per influència i respecte del mateix Josep), deixeu-me ser una mica ordenat, almenys un dia. Donaré quatre pinzellades a aquestes qüestions: la gènesi del llibre, la seva estructura, el to i algun dels seus temes principals.

 

Es tracta, ja ho he dit, d’una mena de dietari –vull dir, un dietari, sí, però un dietari singular– que, al llarg de 63 capítols (escrit no pas cada dia, doncs), s’enceta el març de 2004 i arriba fins al novembre del mateix any, data que també és la que figura al peu de la carta inicial, destinada a l’amic Niço, és a dir, Anicet Casañas (a qui d’altra banda és dedicat el llibre), carta que al mateix temps fa de pròleg i serveix per desdibuixar un poc, d’entrada, el gènere de l’obra: si crèiem ser clarament davant d’un dietari, ara resulta que pren una certa aparença d’epistolari… (Bé, en realitat, podríem dir que es tracta d’un dietari epistolar o, a la inversa, d’una successió fictícia de cartes tan sovintejades que, en efecte, esdevenen un dietari… Tant hi fa: no crec que sigui qüestió d’angoixar-nos per una etiqueta de gènere; al contrari, podem ben gaudir-ne, d’aquesta volguda hibridació, d’aquesta habilitat per situar-se a mig camí, sense deixar-se encasellar amb la facilitat que alguns crítics voldrien…).

 

En aquest període de nou mesos (dada potser també significativa: nou de nona, nou mesos com un part, etcètera), a banda de les reflexions més o menys intemporals i de les motivades precisament per l’edat i la constatació del pas del temps, s’esdevenen tot de coses, de manera que, a més de dietari real i epistolari fictici, la cosa pren encara un tercer matís: el de crònica. Una crònica personal, és clar, i ben cert que una crònica crítica. Per exemple, durant aquest temps, que pràcticament s’enceta amb el lliurament del doctorat honoris causa per part dela Universitat de Lleida (fet en el qual, com a membre del Departament proposant, tinc el goig d’haver-hi tingut alguna cosa a veure) i alhora amb les famoses eleccions del darrer canvi de govern a l’Estat, en aquests mesos, dic, es produeix la mort de Joan Oró, personatge eximi i amic de l’autor, o esclata l’enèsima crisi política (més que filològica, no cal dir-ho) entorn de la filiació del valencià respecte del català, o, en un àmbit més familiar,la Isabel i el Josep sofreixen un accident de trànsit que, amb les seves conseqüències per sort no tràgiques, marca una bona part de la vida quotidiana d’aquell any…

 

Hi ha un poc de tot, ja ho veieu, i després hi tornarem una mica més. Però em sembla que, en l’estructura del llibre, malgrat la seva gestació dia a dia i per tant en bona mesura a expenses dels esdeveniments, gairebé res no és casualitat. Em refereixo a coses com les següents (que, per cert, em recorden el gust pel joc numèric i per la simbologia de tot tipus que es troben en la poesia de la Rosa Fabregat, que vam presentar en aquesta mateixa sala, si no em falla la memòria, fa uns pocs mesos):  d’una banda, potser (no ho sé), el nombre mateix de capítols, ja que 63 fou l’any que Vallverdú va guanyar el seu primer gran premi (el Ruyra amb Trampa sota les aigües), però d’una altra banda, d’això n’estic molt més segur (vull dir que no pot ser casualitat) el fet que aquests 63 capítols estiguin dividits gairebé per la meitat (o agrupats, vaja) en dues tongades (amb aquest nom, sí: Primera tongada i Segona tongada), i de tal manera que el salt de l’una a l’altra no es produeix ni tan sols amb un canvi de mes, sinó que té lloc a mitjan juliol: i si el primer capítol de la segona tongada és notòriament especial perquè, tal com s’hi explica només de començar, és el dia d’aniversari del Josep (per cert, diada dela Mare de Déu Reina dela Pau: déu n’hi do, també, dels símbols que podem estirar-hi!), resulta que també ho és, de singular i significatiu, el darrer capítol de la primera tongada, i en aquest cas per partida doble: és Santa Isabel de Portugal (i bé: aquí hi hala Isabel…)  i, a més, és el dia que, segons s’hi explica, fan una visita vers el Segrià, a casa tot just de l’amic Anicet Casañas, que, com hem vist abans, és el destinatari de les cartes a partir de les quals es va construint el llibre. Tampoc l’inici de tot i el final no em semblen casuals pel que fa a les dates: el primer, com he apuntat fa poc, coincideix sobretot amb el doctorat honoris causa, mentre que el darrer correspon amb la diada de Sant Martí de Tours, que, com sembla prou evident, és el patró, entre altres llocs homònims, de Sant Martí de Maldà, el poble originari dels Vallverdú (amb el permís dela Lleida natal i de les residències successives a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Balaguer, Puiggròs o l’Espluga de Francolí…). I fixeu-vos que el seu simbolisme apareix com invertit des d’un punt de vista cronològic i vital: en lloc de “començar” a Sant Martí i “culminar” amb l’honoris causa, ho fa a l’inrevés –com passarà amb la trilogia de llibres biogràfics, oi, que van d’endavant a endarrere, fins acabar just amb la infantesa, tant a Lleida com a la vall del Corb, amb el padrí de Sant Martí de Maldà…

 

Pel que fa a allò de cada dia un sant, cal fer ara una acotació important: aquest sant o santa o advocació de referència apareix a l’encapçalament de cada capítol justament en lloc de la data, que per tant no sabem, ni sabrem si no és que ens prenem la molèstia de consultar un santoral, o un calendari prou complet. Ve a ser una altra manera de desdibuixar el caràcter merament dietarístic de l’obra, que, com he dit, se situa expressament en un terreny híbrid, a cavall de gèneres i fórmules diferents.

 

I a propòsit d’això, una altra curiositat hagiològica (que no hagiogràfica, ep, ja m’enteneu): el sant del dia serveix de motiu inicial, sí, però no sempre és el primer o més important o més conegut del dia, sinó de vegades un de secundari, o complementari del primer en forma de parella però mig oblidat a l’ombra d’aquell (per exemple sant Pastor sempre de la mà de sant Just, o sant Pau, malgrat la seva importància històrica, mig amagat sempre darrere de sant Pere…); i de vegades, fins i tot, escull explícitament l’últim dels noms que esmenta el santoral de la jornada… (altres camins no és ni tan sols exactament un sant o santa, sinó alguna altre mena de celebració, com ara la mare de Déu de la Mercè, o la de la Cinta, patrones de Barcelona i de Tortosa, respectivament, o el profeta Jonàs, o el Dolors… –o la lluna nova!). Però el fet és que, per norma general, després de dedicar dos, tres, màxim quatre paràgrafs no gaire extensos a parlar del sant, la seva història i, si és el cas, la lliçó que se’n pot extraure, Vallverdú passa al tema del dia (que pot ser certament el tema del dia, mig empès per circumstàncies ja siguin personals ja siguin generals, o que, per contra, pot ser simplement el tema escollit inopinadament per a aquell dia, sense res que l’hi lligui en particular). Llavors l’autor es dedica en forma gairebé d’assaig pur a donar el seu punt de vista, la seva opinió, les seues certeses o incerteses, sobre una qüestió, o més d’una si és que les va enfilant o relligant. Però el més xocant, des del punt de vista estructural, i textual, és que no sempre es produeix una transició entre la primera part –l’hagiològica, l’excusa– i la segona –l’assaig sobre el tema del dia–, sinó que és molt freqüent, per no dir majoritari, que hi hagi un salt abrupte entre una i l’altra, és a dir que, de sobte, talli allò –el sant– i enceti això –l’altre tema– d’un paràgraf a un altre, sense avís, preàmbul ni cap mena de subterfugi o artilugi retòric. Bé, no deixa de ser una curiositat, però em fa l’efecte que és, en realitat, una de les marques d’estil d’aquest llibre, original des de tants punts de vista.

 

El to… És molt interessant la qüestió del to, en aquest llibre, perquè, a desgrat d’una primera aparença no només de proximitat sinó de cordialitat (el fet que s’adreci a l’amic Niço, en forma epistolar n’és una clau, per exemple), malgrat això, dic, hi ha una mostra diversa de tons al llarg de les pàgines, al llarg dels sants del dietari –com és bon punt lògic, d’altra banda, en un llibre escrit fragmentàriament, com correspon per definició a un dietari. Sí que, d’una banda, hi sovinteja el mateix to cordial i fins i tot distès, quan tracta, posem pel cas, el caràcter pintoresc de la seva tia-àvia Justina (p. 189-191); però d’altra banda, en contrast amb això, l’autor no pot evitar tot sovint, quan s’acara a qüestions doloroses o punxegudes (el futur de la llengua, la pèrdua de tremp de la societat o de l’educació…), d’adoptar un to greu, sever i tot. Bé, per part meva és clar que dic això de “no pot evitar d’adoptar” com un circumloqui retòric: no cal dir que si agafa aquest to és perquè vol, o, dit d’una altra manera, vaja, perquè Josep Vallverdú és –és– així. I llavors (ja veieu per on vaig) retrobem el gran Vallverdú –per mi, i sense menystenir res de la resta de la seva producció, el Vallverdú principal, sí–: aquell que al llarg ja d’uns quants decennis s’ha erigit en la veu clara de Ponent, o simplement des de Ponent (encara que els darrers temps ho faci des de l’Espluga de Francolí, a recer de tanta boira…). És el Vallverdú guia, el Vallverdú cappare de generacions –no només de la seva, i tant, sinó de més d’una, ja, de les següents–, de gent entre la qual ens hem de comptar no sols aquells qui, com la mateixa Carme Vidal que avui ens acull, van tenir-ne el mestratge directe (docent), sinó aquells qui hi hem tingut un tracte franc –un pèl reverent de vegades, que potser toca, però quan ha convingut anant per feina, colze a colze– i, en definitiva, tots aquells que, de 35 anys ençà, n’hem llegit no solament la narrativa infantil i per a adults, sinó sobretot els assaigs, amb les ja mítiques Proses de Ponent de 1970 al capdavant, però sense oblidar ni els viatges, ni els articles de premsa, ni els successius volums de memòries, que ja es prefiguraven fragmentàriament amb Indíbil i la boira (editat l’any 1983) i que van prendre cos fa menys d’una dècada amb la trilogia formada, en un ordre cronològic curiosament (o significativament) invers al dels temps que hi recordava, i amb un to i un estil també singulars, fugint de gèneres quadriculats –en aquest cas a mig camí entre la narració i les memòries–, els llibres Vagó de tercera (1996), Garbinada i ponent (1998) i Desmudat i a les golfes (2000).

 

Una altra clau important, molt important per copsar de debò aquest llibre, té a veure amb una qüestió en la qual no hem entrat però a la qual crec que sí que he al·ludit abans, potser sense dir-ne el nom: em refereixo a la perspectiva. Dit en resum, si en Vallverdú fa aquest llibre i el fa ara, i el fa així, és perquè ha arribat al punt just –i ell ho sap– en què la seva perspectiva, sense forçar-la gens, adquireix una profunditat especial: la que només donen els anys. D’una banda, és més observador que mai; d’altra banda, sap que els grans esforços que havia de dedicar a intervenir en les coses del món hi han estat ja dedicats, i que fins i tot li ho agraïm…

 

També pel que fa a la temàtica hi ha una important barreja, una voluntat d’hibridació prou explícita. No solament d’una dia a l’altre, sinó fins i tot, com hem apuntat, dins del full corresponent a una mateixa jornada.

 

D’una banda, com hem dit, hi ha temes estrictament personals, com ara els referits a l’accident de trànsit, a la pròpia casa on viuen i les seves estances i el seu antic mobiliari, o, un dels més corprenedors, el passatge en què, amb motiu d’un record de la seva mare, l’autor s’obre a la meditació sobre la memòria i el pas del temps (p. 158). O quan es declara las –amb aquest mot: las–, i es confessa pessimista sense embuts respecte de la vellesa (p. 174-177)

 

D’altra banda són freqüents, més que en qualsevol altra obra de Vallverdú, els temes polítics, directament polítics, amb referències tant històriques (el temps de la República, el 6 d’octubre), com, sobretot, actuals, on mostra una gran preocupació i, en conseqüència, un alt grau de compromís. Sovint, per exemple, apareix el problema de la llengua: tant pel que fa a la seva vitalitat (amb referències a l’informe o declaració que precisament el 2004 va fer públic l’IEC) com, més d’un cop, entrant sense cap ambigüitat ni feblesa en el ridícul però dolorós dilema sobre el valencià i la postura de l’Estat espanyol (p. 140; p. 170-172, 193-195).

 

I sovint, també, parla del país: parla molt més obertament, diguem que més clarament, de manera més explícita que mai, declarant-se per exemple no només catalanista sinó independentista, i de centreesquerra, i crític amb matisos però sense ambigüitats sempre que li sembla necessari –amb Jordi Pujol, per exemple, de qui respecta en gran manera la figura però critica la praxi política i els seus resultats. No és que Vallverdú abandoni la seva mesura, el seu to de gentleman, això és impossible, però sí que sembla evident que, arribats en aquest punt de capvespre, es permet el luxe, diguem-ho així, de valorar amb absoluta franquesa el que observa i l’implica.

 

D’altres vegades s’enfronta amb qüestions socials, com per exemple la crisi de l’educació, que el preocupa especialment, o el futur aeroport de Lleida a Alguaire (sobre el qual, per cert, emet un judici negatiu); però també d’altres vegades es mostra molt més decantat vers consideracions literàries. El text encapçalat no per un sant sinó pels Dolors dela Verge(on per cert no hi ha pas l’acostumada introducció de glossa o explicació religiosa) és un dels més literaris del llibre (p. 164-166), al costat naturalment de les dues o tres narracions que es permet la llicència d’introduir, com un joc, dins de les digressions entorn un determinat tema…

 

O no menys literaris, des d’un vessant assagístic de gran tradició entre nosaltres, són els retrats de personatges, entre els quals sobresurt sens dubte el triple retrat que fa, conjuntament però successivament, de Jordi Rubió, Alexandre Galí i Gaziel. Vegem per exemple un significatiu fragment (a cavall p. 144-145), en què parla d’altres, però dient coses que, ben mirat, podríem aplicar a ell mateix…

 

En definitiva, i ara sí que vaig acabant, un llibre rodó, un llibre amè però profund, divers però unitari, irònic però roent; i, per tant, un llibre important, ja, des d’ara mateix, dins de l’extensa bibliografia de Josep Vallverdú, i important per al País al qual Vallverdú explícitament serveix.

 

De manera que aquí tornem a tenir –que continuem tenint, per sort, i per molts anys–, com he apuntat abans, el Vallverdú moral, l’autor de prestigi més que literari que, parlant amb la seva veu personal, personalíssima, expressa de fet una veu col·lectiva. Ha estat, és i serà, Josep Vallverdú, la nostra veu, la nostra consciència, el nostre mestre. Moltes gràcies, Josep  –i a vostès per la seva atenció.

 

[Albert Turull, Cervera, desembre de 2005 / gener de 2006]

 

Josep Vallverdú: Hora nona. Llibre de capvespres. Lleida, Pagès editors, 2005. Col. Guimet, 86. (233 pàgs.)

 

 

 

Malencorat

 

No és casualitat que la darrera obra de Josep Vallverdú, Hora nona, editada per Pagès, porti el subtítol de Llibre de capvespres. L’autor que ha fet els vuitanta-dos anys, se’ns sincera  com mai abans no havia gosat, sempre tan contingut i tan britànic, i ens confessa la seva por de la vellesa (la falaç paradoxa de l’expressió envellir feliçment) i de la mort, tant la pròpia com la dels amics que han anat desapareixent, “el somriure dels quals em visita ara i adés, com un senyal de confort que prové de no sé on”. La terrible soledat, tan crua per a un home, potser no tant per a un home de lletres, perquè al capdavall aquest veterà de la literatura tot terreny sap que “la soledat de l’escriptor és potser la seva única força”.

 

Però fins i tot la vocació de tants anys comença a flaquejar. El prolífic prosista es qüestiona la utilitat del seu esforç. Un editor li anuncia que tres dels seus volums memorialístics recents seran descatalogats i la notícia dóna peu a amargues reflexions. És colpidor que un llibre teu sigui introbable a les llibreries i aquest serà el destí previsible dels setanta o vuitanta més que haurà escrit al llarg d’una existència de dedicació quasi plena a la creació. “Una vida d’escriptor acaba així, en l’oblit i el buit quasi total”. A cada nova reedició, les enciclopèdies aniran reduint l’espai destinat a l’autor i el nombre de les seves aportacions bibliogràfiques. Estem condemnats a l’oblit: “Si desapareixo demà, passarà poc temps que, fins i tot per als que em van conèixer, es vagi desdibuixant el meu perfil”. Això sí que no, mestre Vallverdú, la vostra empremta personal i artística es mantindrà sempre viva en aquells que podem presumir d’haver estat els vostres prosèlits. Una admiració tan profunda i tan sentida no s’esborra mai.

 

Hora nona és un llibre trist, potser perquè és un llibre molt lúcid. Magníficament escrit, no cal ni dir-ho, perquè la distinció d’una prosa elegant i substanciosa és marca de la casa. Un català ric, expressiu i magistral que contrasta amb l’empobriment actual de la llengua. Entre les moltes troballes lèxiques, es recuperen mots desusats i fan acte de presència d’altres que no he sabut trobar en els diccionaris, com ara el verb malencorar. I en aquest dietari descobrim el Josep Vallverdú més íntim, més franc, més clarivident, potser per això mateix el més pessimista. Tant pel que fa a l’horitzó particular com al col.lectiu. El país i el seu idioma tenen un futur incert. En aquestes pàgines trufades de comentaris d’actualitat es recull un compendi de desenganys, especialment polítics. I una deriva conseqüent cap a posicions més radicals, tant en el vessant social com en el nacional, fins a proclamar-se obertament independentista. Una definició que per a un català conscient acaba sent inevitable, diu. No hi ha altra sortida, sentencia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2000.

 

Als seus deixebles i amics ens corprèn la revelació d’un Vallverdú tan desencisat, sovint amb els ànims ran de terra però que no l’impedeixen seguir treballant com el jove més engrescat. Es confessa profundament trist, “una tristesa que no em precipita a depressions però sí que de vegades em fa veure un mur al meu davant”. Trist i fatigat: “Són massa anys viscuts sota pressió, alerta a obrir-me camí, a fer una família, a tenir-ne cura, a donar, ai de mi, una imatge”. Aquest Vallverdú malencorat i tan despullat, tan humà, afirma que de vegades li agradaria asseure’s en un marge amb tres fulles de menta als llavis i cloure els ulls per sempre. Si, home, i privar-nos de llibres tan savis com aquest…

 

Vidal Vidal (escriptor)

Presència, 5 de maig de 2006.

 

Nou llibre del pare de Rovelló

Josep Vallverdú entre sants i minyons

Hora nona. Llibre de capvespres, publicat per Pagès Editors, és un llibre -un de tants llibres de Josep Vallverdú- destinat als qui els agrada llegir. L’autor, prou conegut, famós i tot entre amplis estaments de quitxalla i de jovenalla, però guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva llarga, prolífica i inequívoca dedicació a tot l’art d’escriure en català, ha volgut ara fer-se ell mateix un reconeixement, com diuen els metges, en hora tardana, amb les celles una mica arrufades, però amb un somriure sorneguer.

Es tracta d’un dietari que en lloc de la data porta el nom i la glossa d’un sant, dins el mes en què s’escau la celebració litúrgica. Aquest breu glossari, portat sempre amb profunditat, on cal, i amb un divertit respecte quan el personatge s’ho porta, no sempre encapçala les pàgines que bateja (però sovint sí) i a més sol enllaçar amb la divagació ala Montaigneque de fet és el cos del llibre; tot plegat, adreçat a un estimat amic seu (i meu, per cert) com feien els vells humanistes.

Alguns trets de l’estil, en exposar amb una concisió crítica les revinclades constants del pensament, m’han fet pensar cada vegada més, llegint el Vallverdú assagista i memorialista, en Joan Fuster. Alguna cosa ha de pujar a un ínclit lleidatà de l’escairada energia dialèctica valenciana, com a torna del repoblament en reconquesta, des de dalt, i els trets d’un parlar comú, més comú en el dir que cap altre. L’humanisme de Vallverdú és pessimista i en allò de la transcendència espiritual, escèptic. Jo que, com ell, vinc d’una formació universitària (precària al seu moment i en un mig oblit ara), en llengües clàssiques, entenc que d’aquell món eximi resti sense resoldre, si no per via heroica, el problema de la mort. Potser per la gràcia, semblant a la que exaltava Riba, vaig topar després amb el grec dels evangelis, “com un príncep entre molts”.

Però com el Mestre, Vallverdú no ha deixat mai la tasca ni l’esperança. Des que es va jubilar de l’ensenyament ha publicat exactament 33 llibres. Ell mateix se sap incorregible. Ho és en més d’un sentit. Així, quan em va portar l’original de Rovelló i en vaig fer el pròleg (1968 o 1969), vaig escriure tot seguit que entre les condicions de què gaudia l’autor del llibre (premiat amb el Folch i Torres, creat, feia poc, a proposta meva, per l’Òmnium) figurava en primer lloc el seu coneixement del català: aquell text era, doncs, incorregible.

Un poc més tard, el mateix Vallverdú ens delectava amb Preses de Ponent, escrites a Puiggròs i a Lleida el 1969 i dedicades al seu amic Guillem Viladot, d’Agramunt, mestre de la joia (en termes, tornant-hi, de Riba) de les arts creatives i de les lletres. D’abans i d’aleshores, jo no sé quants llibres ha publicat Josep Vallverdú. Ho puc saber, perquè és una personalitat biografiada i homenatjada (doctorat honoris causa atorgat per la Universitat de Lleida i el bell homenatge de les joventuts de la Terra Ferma en les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i autobiografiada en llibres excel·lents com Desmudat i a les golfes).

No es tracta de fer això (és a dir l’apologia) ara. Però ens ignorem tant tots, els uns als altres! Almenys contrastem una mica “els capvespres” amb l’esplendor: el que resta del dia. Hora nona no té res de retir, sinó de culminació. En primer lloc, jo diria, de l’expansió de la cultura totterreny (amb perdó pel vulgarisme) de l’escriptor. És una cultura que esclata. Durant més de quaranta anys, per exemple, Vallverdú estigué força lligat a la tasca de traductor, comunament de l’anglès, però de vegades del francès. El que escriu sobre l’art de traduir (pàgines 91 i 92) és tan positiu que s’hauria de fer llegir a tots els que s’hi dediquen de nou en nou i a meditar-hi. Deixeble directe del Dr. Jordi Rubió i Balaguer, en fa un retrat inoblidable, en el qual no manca una referència concreta, de valor històric, del tracte que rebia l’il·lustre polígraf quan acudia a algun centre d’investigació com ara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, per part del funcionariat de l’època; un tracte repressiu i vexant (p. 131). Jordi Rubió, diu Vallverdú, portava a coll amb una dignitat perfecta la humiliant situació del franquisme. Fou el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que acceptà per patriotisme, malgrat la seva proverbial i perillosament efectiva modèstia. Ho puc dir perquè em va tocar, com a membre del jurat, de fer una protocol·lària (i per part meva modesta) presentació de l’homenatge.

Sota l’amén dedicat a Sant Benet (juliol 2004), Vallverdú posa en relació dues personalitats més, nascudes els mateixos anys: Alexandre Galí, de qui va ser deixeble indirecte, però sobre el qual fa penetrants observacions, i Agustí Calvet Gaziel, de qui fou admirador i amic. Pel que fa a aquest darrer, crec que no m’haig d’estar d’expressar la meva opinió, ferma i fonamentada, que pel seu historial d’almenys fins al 1936, la seva candidatura no s’hauria pogut presentar, com la de Rubió (i la de Galí si així hagués estat fet), al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, llevat de modificar-ne les bases.

He dit o he volgut dir que Hora nona, tot i els seus crepuscles, era un llibre divertit. Això no té res de particular si l’autor ha fet lluir els ulls de pura joia de centenars de milers (o potser més i tot) d’infants catalans que l’han llegit i el llegeixen. Vegeu, si no, com a l’empara de Sant Cererí (un sant molt discret del qual no diu ni piu), el nostre assagista relaciona amb la seva vida i amb els atzars (o les fatalitats que diuen els deterministes o el voler de Déu, que crec jo com els meus avis paterns) un conte molt ben explicat del cínic, en efecte, i pesat novel·lista Somerset Maughman. També d’humor anglès són els tendres records d’Oxford i en concret d’una pensió exemplar (en el sentit de ser ben anglesa), tot plegat precedit del sant del capítol, Lleïr, que portava un noi vigatà, a qui vaig nomenar professor de filosofia, del qual em dol tant una mort jove i tràgica. Girem full, que ara no toca.

M’escalfa l’ànim, finalment, en tot el llibre que entre un devessall de molt ben portada erudició -també dels sants que ho permeten- aflori la consciència de la raó de la resistència anomenada cultura (com si el règim no sabés què es feia arrabassat-nos i corrompent-nos la cultura) sorgeixi a cada pas la recança històrica que va de segles.

Però no: és d’ara mateix, de Nosaltres sols (pàg. 88), de l’opció que sabíem i que Vallverdú repeteix, incansable com el seu viure.

Joan Triadú / AVUI, 15.03.06